Violència de gènere i crisi econòmica

El nombre de dones assassinades per violència de gènere en el que portem d'any ascendeix ja a 73. Entre 2000 i 2009 es van sumar un total de 629 dones.
Però, tal com està succeint amb les xifres dels accidents de trànsit amb les que convivim cada vegada amb més naturalitat, amb el nombre de morts de dones en mans de les seves parelles o ex-parelles, acaba passant el mateix. És el que en drogoaddicció s'anomena tolerància, és a dir, que ens anem acostumant.

És veritat que les campanyes de conscienciació i informació cada vegada són més grans: Sabem que la violència masclista és un fenomen que, per desgràcia, té la seva arrel en la desigualtat entre homes i dones (ho saben també els polítics), sabem que hi ha homes que menyspreen la dona pel simple fet de ser-ho, sabem que molts es creuen amb drets per sobre d'aquestes i que hi ha persones que no saben tractar les coses amb el diàleg i recorren a la força. Com també tenim presents els efectes col·laterals que produeixen aquests fets en els menors que queden orfes, traumatitzats i marcats de per vida. I ho lamentem. Però aquest horror, com tants d'altres, també va formant part de les nostres vides.

És cert que cinc anys després de l'entrada en vigor de la Llei Integral contra la Violència de Gènere, la seva aplicació i desenvolupament han suposat importants avenços en la prevenció, atenció, protecció i recursos per a les dones víctimes de violència.
No obstant això, el persistent nombre de dones assassinades en l'últim any, el pitjor d'aquesta crisi, i el seu estatus socioeconòmic, posa en evidència la relació entre crisi econòmica i augment de la violència. Denuncien els serveis socials que problemes econòmics i les elevades taxes d'atur estan produint una escalada d'agressions en l'àmbit domèstic.

Perquè la mort per violència masclista és només la punta d'un iceberg, el final d'una seqüència lògica. Quan es parla de violència de gènere, sovint es fa referència especialment a la violència física que, que si bé és l'aspecte més fàcilment detectable, no és l'únic, ja que hi ha altres formes que, encara que menys visibles, es donen amb major assiduïtat: la violència sexual, la psicològica i l'econòmica, actes que exigeixen la denúncia immediata per part de les dones afectades.

No obstant això, la crisi econòmica, la inseguretat laboral (la taxa d’atur femení continua sent més gran que la de l'home) la por i la desconfiança en el sistema estan ocasionant que, igual que ha passat amb els divorcis, cada cop hi hagi menys denúncies per qualsevol aquestes formes de violència de gènere. Aquesta caiguda no està relacionada amb el nombre de casos, ja que a falta de mes i mig per tancar 2010, ja s'ha superat a nivell nacional en 18 el nombre de víctimes mortals per violència de gènere l'any anterior i superat les del 2008.

Encara persisteix el discurs per part dels polítics de lluita contra la violència de gènere, però els recursos per als serveis d'atenció es limiten, tot i que amb la crisi augmenten els comportaments violents i disminueixen les possibilitats econòmiques de les dones per escapar de ells. Ara més que mai, quan les xarxes familiars tenen menys capacitat de resposta econòmica, cal atendre a les persones més necessitades de protecció social, i les dones són majoria en totes les categories excloses d'aquesta protecció.

El 25 de novembre és el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere. Tots i totes hem de denunciar, cridar que és inadmissible que 73 dones hagin mort en el nostre país en situacions personals impossibles. Però com a forma efectiva denunciar-la i de lluitar contra ella, hem de no només aconseguir una societat on la dona sigui igual que l'home i pugui viure amb llibertat. Hem de lluitar contra la violència que exerceix contra les persones més febles aquest sistema capitalista en el que són els mercats els que decideixen el nostre futur. En el cas d'aquestes 73 dones, la mort.