Vint anys del nou Parc Central!

Tot just ara es compleixen vint anys de la inauguració del nou Parc Central de Mataró. Com cantava en Serrat, fa vint anys que tinc vint anys, i per tant, recordo perfectament com era aquella zona on ara tenim aquest parc del qual crec que ens podem sentir molt orgullosos els mataronins. I ho recordo perfectament perquè hi vaig passar moltes hores amb el meu germà, caminant amb el meu avi i jugant amb els meus amics, per aquells prats i descampats que exercien de frontera entre Cirera i la resta de la ciutat de Mataró. Endinsar-te en aquella zona, per a uns nens de barri que encara no havien arribat a l'adolescència, era una autèntica aventura.

Baixant pel Torrent de la Pólvora, aquest deixava d'estar asfaltat a l'alçada de la zona on ara hi ha la rotonda de Lluís Lligonya (insigne sindicalista de CCOO, treballador del tèxtil i, més tard, impulsor de TV Mataró). A partir d'allà, els nens teníem absolutament prohibit per part dels nostres pares baixar més enllà, perquè el torrent, ens deien, era molt perillós. I el cert és que ho era, en una època en què als barris com el meu l'heroïna va fer estralls i on no eren infreqüents els robatoris i atracaments. Que li preguntin si no als empleats de l'oficina de Cirera de la Caixa Laietana durant aquells anys vuitanta, com el meu amic Antonio Ortiz... En aquella zona ara hi ha l'escola bressol Elna, on durant els darrers tres anys s'ha educat el meu fill gran gràcies a l'extraordinària feina del seu equip d'educadores. Llavors hi havia un gran descampat, on cada mes de juny muntàvem la millor foguera de Sant Joan del barri, però on també acostumàvem a trobar cotxes abandonats, cremats de vegades, a més de brossa, brutícia i, per suposat, xeringues usades. Hi haurà gent jove i no tan jove que això els sonarà exagerat, però els que ens hem criat en determinats barris sabem que és absolutament cert. Just allà hi havia un col·lector d'aigües residuals que, quan plovia, s'omplia de canyes, restes de tot tipus i rates. Era com un frontó de ciment amb una cova enreixada al mig que, amb la transformació urbanística de la zona, per sort, va quedar soterrat. Doncs bé, a partir d'aquell lloc, i passada la "Casa de los Ricos" (realment dita Bell Rost, de la família Coll, una de les més riques de Mataró), començava el torrent de veritat: pedres, sorra de platja, canyes, herbes de tot tipus... I caminant caminant passaves al costat de la Casa Capell (Can Masjoan), avui patrimoni de la ciutat, i arribaves en pocs minuts a les antigues pistes d'atletisme de Mossèn Plandolit, del Centre Atlètic Laietània, per de seguida sortir al Camí de la Geganta, ben a prop dels Vivers Pera. A més de les citades, aquelles propietats, revisant mapes antics de la ciutat disponibles a la web de l'Ajuntament, apareixen sota els topònims de Can Pera, El Palmer, etc. Arribar fins allà, per a un nen de Cirera, era saltar-se totes les normes.

Entre el Torrent de la Pólvora i el Torrent de Can Boada (abans Torrent d'en Trisach), el que ara seria la Via Europa, hi havia unes quantes hectàrees de prats, descampats, horts, alguna casa en ruïnes... I a nosaltres, en aquells anys, ens semblava una selva on viure mil i una aventures, sobretot en els mesos d'estiu. Hi havia qui saltava als horts, agafava figues o altres fruits, i fins i tot es banyava a les basses, a risc que el pagès t'enxampés i sortís corrent darrere teu. Hi havia uns camps verds a mig camí, m'atreviria a dir que aproximadament a la zona on ara hi ha els carrers Marià Ribas i Esteve Albert, on jugàvem grans partits de futbol. El "campo de césped", li dèiem, però allà no hi havia gespa, sinó herbes de tot tipus que, com que eren verdes, a nosaltres ens semblava com si estiguéssim jugant en un camp de Primera Divisió. Això sí, amb dues pedres o dues dessuadores fent la funció de porteries i amb equips que podien arribar fàcilment als vint jugadors per banda, jugant tots simultàniament. Aquells partits d'estiu duraven hores i hores, des de just després de dinar fins que les nostres mares ens cridaven per sopar. Normalment tenien lloc a la part de dalt de la plaça d'Antonio Machado, però quan anàvem al "campo de césped" és que es tractava d'un esdeveniment important, fins i tot jugant contra equips de nens d'altres barris. Per a nosaltres era com disputar la Champions League.

Endinsar-te en aquella selva amb la teva bicicleta BMX era una autèntica aventura. Tot just per sota del que ara és la prolongació de la Ronda Doctor Ferran fins a la plaça Itàlia, el que sempre l'hem dit la "Curva del coño", hi havia una zona de garrofers amb un camí de sorra per on passaven els ramats d'ovelles i cabres (sí, ovelles i cabres per Mataró en plens anys vuitanta i noranta) que era un autèntic circuit. Recordo que passava pel costat d'unes xaboles fetes de fusta i ferros on hi vivia gent, entre ells un personatge mític del barri, que molts recordem: "El Africano", un indigent que es passejava per Cirera i que tothom coneixia. Doncs bé, per aquell camí de sorra podies arribar pràcticament fins al Torrent de Can Boada, a l'encreuament que, ja asfaltat, si giraves a la dreta et portava fins a la Llàntia, mentre que si seguies recte, arribaves a Rocablanca. Si tiraves a mà esquerra podies baixar fins als Burots, on ara hi ha la plaça de Granollers. Una vegada, recordo que amb els amics vam arribar per casualitat fins a una fàbrica abandonada que hi havia gairebé arribant als Burots, baixant pel Torrent de Can Boada. Se'ns feia tard i vam decidir que la setmana següent hi tornaríem, ben equipats, amb entrepans, begudes i tot. I així ho vam fer: vam tornar, però a la fàbrica no hi havia res de valor, més enllà de revistes antigues, papers i motlles d'estampació. Revisant mapes antics de la ciutat, podria ser "Can Vila".

I òbviament, quan arribava la fira, que era un esdeveniment llargament esperat pels nens i no tan nens de Mataró, el dilluns anterior començaven a arribar els camions de les diferents atraccions, que després muntaven al llarg de la setmana a l'avinguda Corregiment, a tota la banda nord del que ara és el nou Parc Central. L'any passat vaig escriure aquí a Capgròs un article sobre aquest tema, si els ve de gust el poden recuperar.

Doncs bé, ja entrats els noranta la transformació urbanística de Mataró era un fet, i molts la vam viure en primera persona. Durant una fira comercial, l'Ajuntament havia organitzat unes rutes gratuïtes en autobús per la ciutat, fent parades als llocs on es produirien les principals transformacions. Recordo perfectament haver fet una d'aquestes rutes amb els meus pares, amb un guia que anava explicant amb detall aquests canvis. I recordo haver-nos aturat al descampat on després es construiria la biblioteca Pompeu Fabra, i sobretot, com ens van explicar la transformació de la zona del nou Parc Central. Jo, que devia tenir 12 o 13 anys, vaig al·lucinar. No em podia creure que la meva ciutat patiria aquella transformació tan brutal. Però així va ser: en pocs anys el meu estimat barri de Cirera, com també els altres barris de la part alta de Mataró, van quedar integrats urbanísticament en la ciutat. I malgrat que encara diem que "baixem a Mataró", des d'aquell moment ens sentim una mica (o molt) més mataronins. Podrà semblar una tonteria, però no ho és en absolut. On abans hi havia descampats i brutícia, ara hi ha escoles bressol, parcs i carrers. Poca broma!

Es podran criticar moltes coses als responsables de la transformació urbanística de Mataró, però ningú no podrà negar que a mitjans dels noranta es va aconseguir integrar els diferents barris de la ciutat de forma intel·ligent, i em consta que no va ser fàcil. Perquè si avui tenim un pulmó verd al bell mig de Mataró (el centre fa temps que es va traslladar uns quants centenars de metres cap a la plaça de Granollers) no és per casualitat, sinó per una sèrie de decisions polítiques que van fer-ho possible, en comptes que, per exemple, s'haguessin aixecat blocs de força plantes on avui tenim aquest nou Parc Central on podem anar a jugar amb els nostres fills, fer esport, reunir-nos, celebrar fires i esdeveniments de tot tipus... Seria injust personificar la responsabilitat de la gestió urbanística de la ciutat en aquells temps, però vull citar dues persones destacades: en Manuel Mas, alcalde la Mataró durant vint-i-un anys, i en Salvador Milà, regidor d'urbanisme en diferents mandats amb el PSUC i Iniciativa per Catalunya, probablement el gran cervell de la transformació urbanística de la nostra ciutat, malgrat que l'any 2000, quan es va inaugurar el nou Parc Central, estava a l'oposició. En Manuel Mas, en un altre article publicat fa uns dies en aquest mateix mitjà recordant l'efemèride, donava més detalls i noms de persones clau en la ideació i construcció del nou Parc Central, així que els convido a llegir-lo. Ningú millor que ell per explicar aquesta història.

Ara que sembla que comencem a veure una mínima llum en aquest malson de la crisi del coronavirus, no se m'acudeix millor opció a la nostra ciutat que celebrar els vint anys del nou Parc Central fent-hi una passejada, i valorar en la seva justa mesura poder gaudir d'aquest espai. Tot i que els confessaré un secret: a mi sempre m'ha agradat més anar al parc vell, caminar sota els cada cop més escassos eucaliptus, beure de la font i seure en un banc a l'ombra, per veure la gent passar. I recordar la quantitat d'hores que, de petit, vaig passar allà amb el meu germà Carlos, el meu avi Miguel i la meva àvia Dolores.