Una ullada al futur

Henry David Thoreau, home de vida intensa, filòsof i autor de l’imprescindible assaig “La desobediència civil”, es demanava si és la democràcia, tal com la coneixem, l’últim assoliment en matèria de govern. Aquesta pregunta clàssica del debat polític, pren especial interès en moments de crisi profunda a tots nivells; moments en que sembla difícil evitar el desastre, en que el “sistema”, al menys tal com està concebut, no dona ja resposta humana adequada. Hi ha qui opina que ja és massa tard, i que les reformes que convé fer, entre la profunditat que necessiten i la poca predisposició dels polítics a posar en perill el seu status, quedaran en un mer exercici retòric.

Per començar es bo recordar que l’origen dels nostres problemes no és només l’economia. La manca de qualitat de les nostres democràcies (i em refereixo en especial a l’espanyola), amb el difícil accés de la societat civil als assumptes públics i la nul·la democràcia interna dels partits polítics, així com la relativització moral basada en valors potenciadors de lo material però empobridors en termes humans (de què val el coneixement i la tecnologia si falla el sistema moral.....?), han fet fracassar el model. Hi ha una pèrdua generalitzada de sentit en el món actual; la majoria de la gent desconeix què és el realment important a la vida, cosa que ens han portat a llargs anys d’equivocacions. I molt em temo que intentar simplement canviar això (és el que estan fent les autoritats polítiques i monetàries) serveix de ben poc.

En efecte, del que es tractaria ara és de saber com superarem la que quasi segur serà una de les èpoques de major calamitat de la història humana. Però soc optimista. Crec en la nostra capacitat de buidar la ment i d’aprendre dels errors. La història i la vida són un procés, i el que ens arribarà en el futur és el que nosaltres mateixos dissenyem avui amb els nostres valors, pensaments, paraules i accions.

Però aquesta visió optimista depèn de que prenguem en compte coses importants. En primer lloc, necessitem ensenyar aquelles tècniques i maneres de pensar que ens ajudin a créixer i viure en pau amb nosaltres mateixos. Vivim com pensem, i ara pensem plens de culpes i pors. Així som febles, i fàcils de manipular. La pau interior és el camí d’ascens en l’escala de consciència, element cada vegada més important en un món que funciona a gran velocitat.
El segon punt important es millorar la nostra relació amb les demés persones i amb el nostre entorn. I això depèn bàsicament de la nostra capacitat de comunicar i d’assumir la responsabilitat. Veure a l’altre com una part de nosaltres mateixos, com algú afí i amb qui tenim una connexió essencial, i ser capaços també de prendre el control de la nostra vida i del nostre destí, individual i col·lectiu.

En resum, crec en l’educació com la gran eina transformadora. Una educació que ens faci capaços de respondre a les grans preguntes, i d’escollir la manera més humanitària d’aprendre les lliçons del que ha passat. És un moment apassionant, perquè ens enfrontem a un repte evolutiu..... però ens ho juguem tot.