Judith Vives

Una pel·lícula que canvia la història

Quentin Tarantino ha reconvertit la seva cinefília en la matèria prima d'un cinema amb marca pròpia. Totes les seves obres, en tant que resulten de la hibridació dels gèneres i les pel·lícules que devora sense parar, constitueixen per si mateixes autèntiques i personals declaracions d'amor al cinema, i més concretament, al cinema d'explotació, de sèrie B, de vídeoclub. Però a la seva darrera pel·lícula, Malditos Bastardos, Tarantino porta la passió cinèfila a extrems insospitats, fins a punt de fer que una pel·lícula sigui, literalment, capaç de canviar el curs de la història.

El cinema és un element molt important a Malditos Bastardos: el cinema com a art i com a entreteniment (les pel·lícules), el cinema com a espai (la sala), i el cinema com a llenguatge, el que permet narrar una història ambientada a la segona guerra mundial a la manera d'una pel·lícula clàssica de l'oest. Els maleïts bastards del títol, un grup de soldats jueus americans dedicats a caçar nazis, es comporten com autèntics cowboys perseguint indis. La ferocitat amb què aquests soldats cowboys arrenquen cabelleres és també digna del cinema gore, i en aquest sentit, Tarantino ha trobat un bon aliat en el cineasta Eli Roth, un director molt estimat pels fans del gènere gràcies a Hostel. Roth, que també interpreta a un dels maleïts bastards al costat d'un histriònic però divertit Brad Pitt, és també el responsable de la pel·lícula d'exaltació de la superioritat nazi presumptament rodada pel mateix Goebbels en persona, i de la que es mostren algunes escenes en la seqüència culminant del film, la que canvia el curs de la història i que transcorre en una sala de cinema.

El cinema per sobre de tot. A Malditos bastardos hi ha cites a Pabst, a Leni Riefenstalh i al cinema nazi de la Ufa, hi ha gore en color i en blanc i negre, hi ha influència del western clàssic –l'escena de la matança al cafè, per exemple, és pròpia d'un saloon-, hi ha bromes sagnants a costa del poder dels productors jueus a Hollywood –els productors de Tarantino són els germans Weinstein-, hi ha fins i tot una antiga estrella de Hollywood, Rod Taylor, que fa de Winston Churchill en una escena amb deix lynchià. Però per sobre de tot hi ha el millor i el pitjor Tarantino, el de les grans frases de diàleg i els personatges carismàtics –Aldo Raine i Hans Landa entren al hall of fame tarantinià des de ja mateix-, el de les llargues seqüències dialogades i el dels esclats súbits de violència, el de la narrativa fragmentada i la descontextualització continua, el Tarantino pop i gamberro, el salvatge, el que es diverteix i el que se salta totes les normes, com un autèntic cinèfil bastard.

espaiisidor.blogspot

Arxivat a:

Comentaris

Amb la col·laboració de

Generalitat de Catalunya
Logo Capgròs
  • Capgròs Comunicació, SL
  • Ronda President Irla,26 (Edifici Cenema) 08302 Mataró (Barcelona)
  • Telèfon: 93 312 73 53
  • info@capgroscomunicacio.com
  • redaccio@capgros.com
  • publicitat@capgros.com

Associat a l’àrea digital

Amic mitjans d'informació i comunicació

Web auditada per OJD Interactive