Una missa amb aires d’òpera italiana

La Missa de Les Santes no és només un acte litúrgic. Molts mataronins no creients se l’han fet seva, sense prendre l’element purament religiós com a referència. Quelcom que és possible per tot el ritual que l’acompanya –L’anada a l’Ofici, amb totes les autoritats, figures i comparses, i les escenes que es viuen en acabar la cerimònia, a la sortida de l’Ajuntament, són quelcom molt estimat a la ciutat- i sobretot pel què es viu durant la celebració de la mateixa. La interpretació de la partitura de mossèn Manuel Blanch, una peça musical de gran bellesa interpretada per un cor de cantaires voluntaris, fa de l’ofici quelcom únic.

“El fet que sigui una peça tan operística, com una òpera italiana”, és el que la fa tan especial”, explica el musicòleg mataroní Joan Vives, que ha estudiat la Missa de Mossen Blanch en profunditat. El seu creador, mestre de capella de la basílica de Santa Maria, la va composar en una època en la que aquest gènere era, de llarg, el més popular entre els aficionats a la música. “Com a alumne de Jaume Isern probablement va assistir a les representacions del Teatre de la Santa Creu de Barcelona, on s’hi interpretaven òperes de Rossini i Donizetti en aquells temps”, apunta Vives. Els vincles estilístics de la Missa amb les peces italianes més conegudes del moment són clars, segons apunta el musicòleg. La missa es va estrenar l’any 1848, el mateix del viatge inaugural del tren que va unir Mataró amb Barcelona, el primer de la Península Ibèrica.

Escoltar la missa és com un viatge en el temps. “És pur ‘bel canto’, i ens trasllada a una època en concret on tothom escoltava aquest gènere”, apunta Vives, que recorda una portada de l’Esquetlla de la Torratxa on una noia canta ‘La Traviata’ mentre escombra la casa del seu senyor. “Si mires els programes de mà de l’època, veus músics com uns tals Jaume Puig o Josep Ferrer que es feien dir Giovanni o Giacomo”. Mossen Blanch va voler composar una missa popular, i per tant es va adaptar plenament a allò que tenia èxit en aquella època. Una missa que havia d’ajudar a sumar fervor popular per convertir Juliana i Semproniana en les Santes Patrones de Mataró –finalment proclamades l’any 1852, quatre després de la seva estrena, pel papa Pius IX.

La recuperació

La Missa té una menció especial en la catalogació de Les Santes com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional al Catàleg de Patrimoni Festiu de Catalunya, un reconeixement al seu gran valor patrimonial en el vessant històric, musical i religiós. La composició s’hauria pogut perdre si no fos per la recuperació ciutadana a partir dels anys 70. Quan l’artista Jaume Arenas va impulsar una campanya per salvar-la, aconseguint convèncer diferents músics mataronins per dirigir-la, fent torns, cada 27 de juliol dels següents anys. Van ser el propi Arenas, Enric Torra, Josep Canals i Pere Gonzalez els que, acompanyats dels cantaires populars, van posar-la de nou en el pedestal que mereix