Una joventut sense esperança?

Hi ha indicadors prou fiables que fan pensar que la joventut de casa nostra es troba davant un futur incert en diversos àmbits. També hi ha testimonis procedents del mateix col·lectiu que no és resignen i mostren la voluntat de canviar el rumb d'aquesta societat que els aboca a acceptar l'inacceptable que és tant com patir marginació en la pròpia pàtria o haver de migrar a l'estranger.

El moviment del 15M n'és un exponent, en certs aspectes potser discutible, però que no deixa de ser un clam cada dia més reconegut a favor d'un canvi d'època més que no pas a favor de canvis en el moment actual. Es reclama una mutació del llenguatge polític basat de debò en la llibertat, la democràcia i Catalunya.

Els joves d'avui, sensibles a la situació que els toca viure, constitueixen la generació amb més preparació d' aquest país, a molta distància de les anteriors i són, precisament ells, les víctimes primeres de la manca de feina sense contemplacions i de la desil•lusió i decebement d'una societat que té clivelles arreu. I és per això que cal una reflexió social que ajudi capgirar la situació i obri camins d'esperança malgrat la incertesa i la desorientació que els afecta. I que afecta també, amb major o menor grau la societat sencera.

La paradoxa és que la joventut d'avui és filla de l'etapa de major bonança econòmica que ha viscut el nostre país. I durant aquest temps ha crescut en una societat en la qual ha dominat progressivament mercantilització i que ha donat per resultat el binomi : existir és consumir, o dit més suament “ on l'existència ha arribat a tenir sentit en l'acte de consumir” i també en la qual s' ha confiat en la tècnica la solució de tots els problemes.

Tot plegat ha conduït a una democràcia diluïda en l'individualisme i aliena a tota noció de bé comú.

La crisi que viu la nostra societat es comprova en diversos àmbits : econòmic, social, de valors, religiós . . . i això mena a considerar que cal una regeneració del plantejament i de model del nostre sistema de viure.

Per exemple, resulta intolerable la desigualtat que cada dia creix. Un 22% de la població es troba en situació de pobresa. El 25 % de la població activa no pot treballar, és a dir es troba en atur. Cada dia hi ha més gent pobra i un dia rere l'altre creix el nombre de rics. La classe social, anomenada mitjana, desapareix a passos galopants. L'ascensor social només funciona en una única direcció, la de baixada. És obvi, com diu La reflexió final d'any de CJ, que constitueix una falsedat enorme creure i dir qui vivim en una societat igualitària quant a les oportunitats. I encara es responsabilitza els més necessitats de la seva situació. Més que lamentar el problema dels pobres, cal que ens posem a la seva pell. I s'adonen els joves que, en aquesta estructura social, en què estem immersos , els anomenats mercats s'han anat apoderant dels centres de decisió i s'han convertit en els “vetlladors “ de la nostra democràcia.

I en bona part, d'aquí ve els descrèdit de la classe política, d'aquí neixen les mancances democràtiques i tot plegat porta a perdre la noció de bé comú.

No ens podem resignar que en l'època de les noves tecnologies, que poden facilitar la participació i la consulta,sigui tan difícil exercir la ciutadania per construir un poble lliure de debò, un poble on tothom tingui la seva oportunitat de participar i de viure. Però això, i ara ens repetim, no té altre camí, que emprendre un canvi d'època. Aquesta és i ha de ser l'esperança de la nostra joventut.