Capgròs
Això no és un conte per Sant Jordi. Això és fruit d'un dolor agut i deures per a quan ens haguem refet del dol i de l'impacte i estiguem més serens.
Qui es podia pensar que un nen aparentment normal entraria amb una ballesta i un matxet a la seva classe i actuaria com un sanguinari personatge de ficció, dels que tan negoci donen al creixent sector dels videojocs i les sèries? Doncs sí, ja ho podem anar pensant.
Qui havia de dir que viuríem tan de prop un malson així? Doncs sí, ja ho podem anar dient.
Seria un disbarat furgar ara en les ferides del més feble i començar a empastifar amb dosis de culpa tot el seu entorn adult, escolar, social i mediàtic; tot i que més d'un mitjà (m'hi jugo el que vulgueu) ho farà pel denostat dret a la informació i sobretot per pleitesia a l'audiència.
Algunes coses em queden clares. El primer involuntari heroi d'aquest trist episodi és un mestre substitut, que treballava en unes condicions que no són pas les millors, que va actuar per responsabilitat i perquè se'l necessitava, com si portés vint anys en aquell centre i com si aquella hagués de ser la seva destinació per a vint anys més. I només estava destinat allà per uns dies. Us sona? A mi, molt. Un cop més, les persones se sobreposen a les misèries i fan més noble aquest digníssim ofici. Gràcies, Abel (l'únic nom que goso citar), i descansa en pau amb el reconeixement dels teus companys d'ofici.
El segon heroi (a part dels anònims alumnes que van sortir a defensar la integritat de mestres i companys) és un altre mestre que redueix el menor agressor i, en lloc d'omplir-li el cos de bales com segurament haurien fet en altres indrets, ben coneguts, on la solució venjativa sembla que és l'únic consol possible, l'abraça i fa possible el miracle de la transformació del monstre en altre cop - el nen. Un nen preadolescent que, segurament, és tan culpable com víctima.
L'escola, i els mestres amb ella, està sola, molt sola davant d'algunes situacions. No vull caure en el tòpic de la queixa per la queixa, però també en els centres hi ha llistes d'espera. Perquè amb 25 matins al curs no n'hi ha prou perquè el desbordat psicopedagog que tenen assignat els centres pugui atendre tots els assessoraments i orientacions i acompanyaments que es demanen des de l'escola. Hi ha llista d'espera per als serveis socials, per a més personal de suport, més hores de vetllador, personal d'integració social, per a l'accés a tractaments psicològics, per als suports externs als alumnes i a les famílies. Hi ha llistes i calendari d'espera per a la necessària coordinació de tots els serveis i especialistes que intervenen en els casos de més risc que es detecten a l'escola. I quan tot aquest suport extern trontolla, el millor suport que tens és el dels teus companys, que no fallen mai.
I preguntes per a quan estiguem més serens. Per què és tan fàcil (tan fàcil com un clic) que un nen es construeixi un entorn, una ficció i uns herois violents tot sol? Què vol dir educar infants i adolescents al 2015 com a mares, pares, com a mestres? Hem de canviar alguna cosa? El que ha passat és greu i excepcional. Pero, és més excepcional que greu? O bé és més greu que excepcional? Tenim feina.
Comentaris