Un bri d'esperança

El dissabte de la setmana passada, mentre esmorzava un bon entrepà de fuet acompanyat d’una Coca-Cola d’ampolla, vaig llegir amb gran alegria que els nous governs de la Diputació i de l’Ajuntament (CiU) han decidit aturar, primer, i modificar, després, el projecte de restauració dels museus de la façana marítima de Sitges (Maricel de Mar, Rocamora i Cau Ferrat) que havien aprovat els anteriors governs del PSC i que ja s’estava executant. El projecte ara descartat contemplava afegir a les façanes que donen a la mar una gran façana de vidre que desgraciava tot el conjunt. Òbviament, com tantes altres vegades, als socialistes catalans els hi importava ben poc que tant les façanes com el conjunt dels edificis estiguessin catalogats amb el nivell més alt del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat. Ho celebro per moltes raons, però en vull destacar tres.

La primera, perquè el projecte que ara es modificarà suposava un greu atemptat contra l’essència i la personalitat d’un dels conjunts arquitectònics, artístics i culturals més importants del nostre país. Al respecte, vull agrair tant a la ciutadania com a la Plataforma SOS Sitges la feina feta; feina que, sens dubte, deu haver contribuït de manera important en la decisió dels nous governs.

La segona, perquè la façana de vidre esmentada hauria desgraciat la bellesa del perfil de la ciutat del Garraf: una de les vistes més suggestives i encantadores del nostre litoral. Més enllà dels ostentosos jocs de paraules que utilitzen els facultatius que defensen la construcció de la façana de vidre (segona pell que hauria dialogat amb la mar Mediterrània), la realitat és que la cicatriu que hauria provocat en la fesomia del conjunt, hauria desgraciat el rostre de Sitges.

La tercera, perquè la modificació podria ser el començament (almenys així vull somiar-ho) d’un canvi de tendència en la manera d’entendre la restauració i la rehabilitació en el nostre país. L’entrada d’una mica d’humilitat en el superb món de l’arquitectura d’autor al que tantes i tantes reverències han fet els governs socialistes durant els darrers trenta anys.

Malauradament, a Mataró no hi hem arribat a temps. El mal que, des del govern anterior, s’ha fet a l’àmbit de Can Xammar, a l’Escorxador i a la nau petita de Can Marfà ja no té remei. Sortosament, en canvi, l’aturada de les obres a Sitges suposa un bri d’esperança per deixar enrere, d’una vegada per totes, la dictadura estètica que ens ha imposat, d’ençà la recuperació de la democràcia, l’oficialisme progressista.

Han passat cent vuitanta anys des que Victor Hugo va escriure Notre-Dame de Paris, però les seves paraules encara ressonen amb força: “Si tinguéssim l’oportunitat d’examinar una a una amb el lector les distintes empremtes de destrucció impreses en l’antiga església, la part atribuïble al temps seria la menor, mentre que la pitjor seria la dels homes, especialment la dels homes de l’art. Haig de dir homes de l’art, atès que en els dos darrers segles hi ha hagut individus que s’han arrogat el títol d’arquitectes”.