“Un bon traductor s’ha de posar en la pell de l’autor”

Des de ben petita, Marta Pera ja sentia curiositat per saber què deia la gent que parlava diferent o les lletres de les cançons en altres idiomes, i és per això que va decidir estudiar la carrera de filologia anglogermànica, per tal de poder entendre missatges que d’entrada eren inintel·ligibles. L’any 1986 Pera va començar la seva trajectòria professional com a traductora. “En Francesc Vallverdú, que llavors era l’editor de 62, em va fer una prova, li va agradar i em va donar un Henry James per traduir”, explica i recorda que “jo em vaig espantar una mica, era el primer autor que traduïa i no sabia si ho faria bé”. Una bona crítica d’en Joan Triadú al diari Avui la va deixar molt més tranquil·la. Pera va anar traduint llibres, i també guions de pel·lícules, sèries i documentals per a tv3. “Vaig començar amb pesos pesants com Faulkner, Conrad, Woolf... i fins avui he traduït més d’una cinquantena d’autors literaris”, apunta. Entre els llibres que més li ha agradat traduir hi ha els de  Virginia Woolf, Nabokov i Conrad, i aquells triats per ella mateixa, com Felicitat de Katherine Mansfield i Mestre de disfresses de Charles Simic, que va guanyar el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.

D’on et ve l’interès per la traducció? 

Ja de petita sentia molta curiositat per saber què deien aquella gent que parlava diferent, els “estrangers”, i d’adolescent, per saber què deien aquelles cançons dels Beatles, de Bob Dylan, de Leonard Cohen, de Moustaki…, el francès era una llengua propera i es podia desxifrar més fàcilment. Per això vaig estudiar anglès i alemany, per poder entendre  missatges que d’entrada eren inintel·ligibles.  M’interessaven les altres maneres de veure el món i de dir-lo. Després va venir l’interès per llegir de primera mà autors que m’agradaven especialment, i que no teníem en català ni en castellà. Sempre m’ha agradat escriure i, quasi per instint, vaig començar a traduir poemes i textos que em seduïen. Llavors, un dia, em vaig presentar a Edicions 62, quan encara era al carrer Provença, i vaig dir a l’editor que volia traduir llibres. 

Ja de petita sentia molta curiositat per saber què deien aquella gent que parlava diferent, els “estrangers”

Són 30 anys de trajectòria ja.

Vaig començar el 1986, just acabada la carrera de filologia anglogermànica. En Francesc Vallverdú, que llavors era l’editor de 62, em va fer una prova, es veu que li va agradar, i em va donar un Henry James per traduir. Jo em vaig espantar una mica. “Comences la casa per la teulada”, em va dir, “però confio en tu”. També em va dir que m’ho rumiés bé, això de ser traductora, perquè amb aquesta feina no em faria rica. Tenia tota la raó! Vaig traduir aquell primer llibre amb molt de respecte i una mica de por, encara amb una màquina d’escriure mecànica i amb paper carbó, per guardar-me’n una còpia. Era el primer autor que traduïa i era un autor de pes, i no sabia si ho havia fet bé. Després va sortir al diari Avui una bona crítica d’en Joan Triadú, i em vaig quedar més tranquil·la. I vaig anar traduint llibres, un després de l’altre, i també guions de pel·lícules, sèries i documentals per a tv3. Vaig començar, una mica temeràriament, amb pesos pesants com Faulkner, Conrad, Woolf... I fins avui, he traduït més d’una cinquantena d’autors literaris.

Com és traduir al català en l’àmbit de la indústria? Trobeu mancances i menys ajudes econòmiques públiques? Menys lectors que en castellà?

El món editorial en català està en una situació de desavantatge perquè el públic és limitat i perquè té pocs ajuts. D’això se’n ressent la traducció i tots els altres oficis relacionats amb l’edició. Així i tot, no hem de ser del tot pessimistes. Hi ha unes quantes petites editorials amb molta empenta que estan tirant endavant projectes interessants amb més vocació literària que comercial.

 L’èxit i la bona recepció d’un llibre escrit en una altra llengua depèn, a més de la qualitat de l’original, de la qualitat de la traducció

Com ha evolucionat la figura del traductor amb el pas del temps? Avui dia té major reconeixement públic o segueix passant desapercebut tot i fer una tasca imprescindible?

La figura del traductor ha evolucionat prou bé, si tenim en compte que antigament en molts llibres ni tan sols s’esmentava el nom del traductor i avui ja hi ha unes quantes editorials que el posen a la coberta del llibre. Així i tot, els professionals de la traducció tenim un reconeixement públic molt baix, fins al punt que sovint es parla de llibres estrangers en mitjans de comunicació sense dir el nom de la persona que l’ha traduït. S’hauria de tenir en compte que l’èxit i la bona recepció d’un llibre escrit en una altra llengua depèn, a més de la qualitat de l’original, de la qualitat de la traducció. Els traductors som invisibles, i ho hem de ser, en el text, però trobo que ens mereixem un reconeixement com a autors de la traducció.

Què caracteritza un bon traductor o una bona traducció? Per què és important ser un professional i no limitar-se només a conèixer les dues llengües?

Doncs precisament la qualitat d’un bon traductor va molt lligada a aquesta/la invisibilitat de què parlàvem. Pobre del traductor que no sigui invisible! El traductor s’ha de ficar en la pell de l’autor (molt fàcil de dir!) i procurar escriure com ho faria ell o ella si fos català, en el nostre cas. I, per tant, cada llibre serà diferent. Si l’autor escriu amb períodes llargs i un llenguatge arcaïtzant, posem per cas, en català també haurà de ser així. Si l’autor estripa la llengua original i transgredeix les normes gramaticals, en català també serà un text poc normatiu. Etcètera. No n’hi a prou a saber les llengües, cal sensibilitat literària,  una habilitat lingüística una mica camaleònica i, sobretot, un domini absolut de la llengua d’arribada, per poder-la treballar i afaiçonar segons convingui. I el que és imprescindible és que el text final sigui un Conrad, un Kafka, un Irving, etc., i no un “Marta Pera” o un... el traductor de torn. La qualitat s’adquireix amb hores i anys de treball i de barallar-te amb textos, per descomptat.

No n’hi a prou a saber les llengües, cal sensibilitat literària,  una habilitat lingüística una mica camaleònica i, sobretot, un domini absolut de la llengua d’arribada

Quin és el llibre preferit que has traduït? I quin recordes com el més complicat?

Els llibres que m’agrada més haver traduït són els que he traduït perquè els he triat jo: Felicitat  de Katherine Mansfield i Mestre de disfresses de Charles Simic, que va rebre el Premi Jordi Domènech de traducció de poesia. I també alguns que he traduït per encàrrec com A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar d’Elisabeth Smart, una petita joia, i  Amb la corda al coll de Joseph Conrad. N’hi ha alguns que d’entrada són complicats, com aquest mateix de Conrad, o Nabokov, o l’últim que he traduït de JennyErpenbeck, però aquesta/la complicació és un repte que, si l’autor t’agrada, es converteix en un estímul molt gratificant.

Felicitat  de Katherine Mansfield i Mestre de disfresses de Charles Simic, són els dos llibres que més m'han agradat traduïr

Com et sents i com treballes quan has de traduir un llibre que no t’agrada?

Així com investigo els autors que m’agraden i en llegeixo altres llibres, si trobo temps, els que no m’agraden procuro despatxar-los de pressa (si es deixen), sense entretenir-m’hi gaire. De vegades m’hi enfado, perquè he d’”arreglar” frases involuntàriament mal construïdes o evitar repeticions avorrides que semblarien un error de traducció. Però després de tantes hores, dies, setmanes i de vegades mesos amb un llibre, per poc que t’agradi, sempre te l’acabes estimant una mica.

Quin és l’autor que més t’agrada traduir?

M’agrada especialment “repetir” autors, com m’ha passat amb Joseph Conrad, Doris Lessing, Martin Amis, Le Carré, Charles Simic, perquè un cop ja els coneixes, és a dir, ja els has “escrit”, t’hi sents més còmoda. I m’agradaria molt repetir Katherine Mansfield i Virginia Woolf.

La desaparició d’un diacrític, que al capdavall és un petit signe gràfic, no afecta l’esquelet de la llengua

Què n’opines sobre la polèmica al voltant de l’aprovació per part de l’IEC de la reducció dels accents diacrítics?

La llengua està viva, evoluciona, i les gramàtiques i els diccionaris (en el nostre cas l’IEC) en van fixant les normes a partir de l’ús. La gramàtica i l’ortografia d’una llengua han de ser tan funcionals com sigui possible i va bé que la teoria es simplifiqui i les normes siguin fàcils d’aprendre. La qüestió dels diacrítics potser no era urgent, però si l’IEC ha decidit fer-ho després de pensar-s’ho i sospesar-ho molt, a mi m’està bé. Les llengües amb què treballo, l’anglès i l’alemany, són plenes d’homònims que només es poden entendre pel context i l’ús, i no passa res. I el català també! No ho trobo greu, tenir paraules que s’escriguin igual i vulguin dir coses diferents. Al principi se’ns farà estrany, però ens hi acostumarem. Ara, a les classes de català, que també en faig, el temps que dedicava a explicar als alumnes una pila de diacrítics que no faran servir mai (cóm, cóc, jóc, tòt, cóp...) el podrem dedicar a polir qüestions més importants com la invasió de formes castellanes que la gent fa servir tranquil·lament en català cada dia sense adonar-se’n del tipus “s’ha caigut”, “jo no aniré”, “ja vaig”, “he escoltat a la ràdio que...”,  “he comprat quatre”, “olora a peix”, etc. etc. etc. Això sí que ens hauria de preocupar. La desaparició d’un diacrític, que al capdavall és un petit signe gràfic, no afecta l’esquelet de la llengua, i aquestes construccions, en canvi, el van corcant dia a dia.