'Un aire de família’, una comèdia amb tocs dramàtics al Teatre Monumental

Una comèdia amb tocs dramàtics, que combina amb subtilesa els dos gèneres. Així es presenta ‘Un aire de família’, el muntatge que es podrà veure aquest dissabte al Teatre Monumental, tan sols una setmana després de l’obertura de la nova temporada de teatre amb La Flauta Màgica. ‘Un aire de família’ és un text d’Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, dirigida per Pau Durà i protagonitzada per un repartiment de luxe: Ramon Madaula, Francesc Orella, Àgata Roca i Cristina Genebat

'Un aire de família' és la primera obra teatral que dirigeix Pau Durà, actor prou conegut pels espectadors catalans ('Plats Bruts', entre altres), després d'haver dirigit alguns films televisius i cinematogràfics. Ramon Madaula ha tingut molt a veure amb aquest pas, ha explicat Durà, perquè és l'home que va acompanyar el director també en el seu bateig com a director televisiu, i ara és un dels actors principals a 'Un aire de família'.

No és el primer cop que aquest 'debutant' s'enfronta al text d'Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri (actors i directors francesos, coneguts a casa nostra per films com 'Le goût des autres' o 'On connaît la chanson', entre altres). De fet, Durà va ser un dels actors que van participar en un primer muntatge estrenat al Romea ara fa 10 anys, aleshores dirigit per Manel Dueso. Sobre l'obra, Pau Durà destaca la mà amb què els autors van escriure aquesta comèdia "que bascula cap al drama de forma subtil i meravellosa". Respectar i donar visibilitat a aquest tret era, pel director, el repte més gran al que s'enfrontava. Amb tot, Durà ha restat gravetat a la seva responsabilitat tot assegurant que "amb aquest text" i amb l'equip d'actors participants "no ha deixat de ser un espectador més, amb dret a decidir".

A 'Un aire de família' hi planen certes reflexions amb càrrega de profunditat, que aporten el component dramàtic a la comèdia. D'una banda, la qüestió de "la família com a presó", en paraules de l'actor Francesc Orella, o el que és el mateix, "la impossibilitat de fugir de la família" (Durà). De l'altra -i estretament lligada amb la primera reflexió- es planteja la pregunta sobre "l'obligació d'estimar-se" en el sí de la família, "únicament pel fet de ser-ho, tot i ser quelcom que t'ha vingut donat". La funció s'ho pregunta constantment, explica Durà tot afegint que la resposta "la tindrà cadascú quan marxi a casa.