Toni Cabré reivindica Els Pastorets com un 'ecosistema teatral' propi

L'autor de teatre Toni Cabré va definir Els Pastorets de Mataró com “un ecosistema teatral”, en què hi ha una part “biològica” formada per aquells que han representat l'obra durant aquests anys i una altra part “física o material” consistent en la tradició catalana de representar aquests espectacles nadalencs. En l'acte institucional de celebració dels 90 anys de l'espectacle, Cabré va traçar un recorregut per la història del muntatge que cada Nadal es representa a la Sala Cabañes i va acabar amb una sèrie de desitjos de cara al futur de l'obra, resumits en què Els Pastorets han d'evolucionar “sense complexos però sense treure'ls de context” i conservar “allò que enganxa” i eliminar “allò que no”.

Davant una vuitantena de persones que omplien el Saló de Plens, el dramaturg mataroní va començar la seva intervenció reconeguent que parlant d'Els Pastorets se sentia “com a casa, en un terreny conegut” i va recordar la seva adolescència a la Sala Cabañes: “entrar a la Sala va ser com el que li passa a Obèlix amb la poció màgica, vaig quedar impregnat per sempre d'una estranya força que m'atrau al teatre i m'empeny a veure'n, llegir-ne i escriure'n”.

Citant el crític teatral Xavier Fàbregas, Cabré va definir Els Pastorets com “un gènere teatral autònom, que es regeix per unes pautes determinades i s'adapta a les necessitats dels qui el representen i als hàbits del públic que els mira”. La incorporació de la dona en l'espectacle (en la primera representació d'Els Pastorets fins i tot el paper de Verge Maria estava representat per un home) és, segons Cabré, un exemple d'aquesta capacitat d'adaptació. El dramaturg va explicar que, a Catalunya, “des de temps remots es representava a les esglésies el naixement de Jesús”. Són petits muntatges que, amb el temps, primer passen al carrer i, després, als teatres.

És a partir de mitjans del segle XIX que proliferen diversos textos dramàtics de pastorets, d'autors com Verdaguer, Ruyra, Pitarra, Folch i Torras, Salvador Llanas, mossèn Gay i també Ramon Pàmies, autor de L'Estel de Natzaret que es representa cada any a Mataró. Cabré va descriure'l com “un text de diferents registres: melodramàtic (‘jo sóc fulla seca'), còmic (‘se'ns ha mort l'ase'), èpic (‘la llum, Satanàs, no la volies?') i rabiosament actual, per desgràcia (‘si tens un enemic, cerca'l i mata'l')” en què el naixement de Jesús i la lluita entre el Bé i el Mal són els dos fils conductors de l'obra.

Toni Cabré va repassar alguns dels episodis de la història de l'entitat, com els primers pastorets representats a la Saleta, la construcció del teatre el 1933, la competència “sana i ferotge” amb el Foment, el parèntesi de la Guerra Civil, les dificultats del català a la postguerra, la renovació escènica dels anys 50, el maig del 68, la transició i, amb l'arribada de la democràcia, la declaració de l'espectacle com a Patrimoni Cultural de la Ciutat l'any 1981. Cabré va evocar els “centenars de persones vinculades amb l'entitat”, quatre o cinc generacions que van des dels històrics Plandolit, Vilaró, Torra, Cusachs, Vidiella o Peradejordi fins a Duna Abella Casanovas, una “actriu nascuda aquesta setmana i que interpretarà el nen Jesús el dia de Nadal”.

Carta als Reis d'Orient
De cara al futur de l'espectacle, Cabré va reclamar que “s'ha de mantenir i fer evolucionar” amb “una renovació de persones i la incorporació d'idees i sensibilitats” i va pronosticar que el públic “trobaria encantadors i s'esgarrifaria a parts iguals si veiés la primera representació de 1916 o el pròleg d'abans que hi hagués el llibre”. Per Cabré, la vigència d'Els Pastorets de Mataró queda clara perquè “el victimisme mataroní no hauria donat per suportar gairebé un segle un espectacle que ens avorrís, si es mantenen és perquè són una festa a l'escenari i a la platea i formen part de l'imaginari col•lectiu tant dels assidus com dels mataronins que no en volen saber res”.

També amb la vista posada cap al futur i particularment en la celebració del centenari d'aquí a deu anys, Cabré va acabar la seva intervenció amb una particular carta als reis. El dramaturg va demanar a Melcior, Gaspar i Baltasar uns Pastorets “que funcionin”, que no siguin “una peça d'arqueologia teatral”, conservin “allò que enganxa” –que va exemplificar en la lluna de Josep Ciudad- i eliminin “allò que no” i que evolucionin “sense complexos però sense treure'ls de context”. Cabré també va demanar que l'obra segueixi essent “festiva” i “essencialment amateur” i, per últim, “un teatre nou” on representar-los. “Com que fa 90 anys que ens portem bé, esperem que l'estel de Natzaret els il•lumini”, va acabar esperançat.