Temps

L'arribada del solstici d'hivern marca una d'aquelles fites (el canvi d'estació) que hem posat els humans per organitzar el temps. En realitat, es tracta d'un fenomen natural (el moment de l'any –és a dir– d'una volta sencera d'un astre al voltant d'un altre, en què la terra i el sol estan més a prop), però l'hem carregat tant de simbolisme, d'elements festius, comercials i vacacionals que, a poc que et distreguis, sembla més una càrrega social que no pas un fet habitual que es repeteix des de fa milions d'anys.

La mitologia dels nostres precursors culturals tenia, en el temps, una de les principals fonts d'inspiració. Són desenes les divinitats amb les que se simbolitzava l'admiració, el neguit o els desitjos projectats en un fenomen que ens marca inexorablement: el pas del temps. Especialment colpidor és el mite de Cronos que, per por a ser destronat pels seus fills –un cop crescuts, si haguessin pogut–, els devorava acabats de néixer.

En certa manera, la nostra societat ha anat construint, durant segles, un altre mite: el control del temps. Tots els artilugis i màquines que hem inventat els humans (calendaris, rellotges, cronòmetres i mesuradors de tota mena) estan pensats per conèixer i enregistrar el pas del temps. No en podem obviar, però, la intenció previsora d'aquests instruments. Es tracta de tenir a mà el calendari, un rellotge, l'agenda… per anticipar allò que succeïrà i que té a veure amb la nostra vida. I somiem una mica (sí, somiem) que estem controlant el futur, la versió més desconeguda del temps. Controlar el temps! Quina magnífica quimera! I quina il·lusió més estèril. Que avorrida que seria la vida si tot succeís d'acord amb aquestes agendes! Per sort (o no?), els imprevistos omplen d'emoció l'agenda més exhaustiva. Il·lusió vana, la de controlar el futur. Però acció necessària, la de preveure'l.

I necessari és marcar, en un calendari, com volem que se succeixin els dies i les èpoques de treball i de descans, per exemple. Aplicat a l'escola, l'invent s'anomena “calendari escolar”. Aquest solstici d'hivern ens ha portat novetats en aquest terreny: s'han confirmat uns canvis importants en aquest calendari escolar. S'ha decidit en un òrgan de consulta on hi ha representada bona part de la comunitat educativa del país, el Consell Escolar, del qual, el sector més crític amb els canvis que es proposen i les solucions a les conseqüències que se'n deriven és, justament, la dels mestres i professors, els que hauran de posar-se al davant de la seva aplicació. No pinta gaire bé…

Tornem al solstici i a una de les seves derivacions o conseqüències més païbles: les vacances de Nadal, l'època dels bons desitjos, de l'aflorament de la part més humana de les persones i les societats (fins i tot en zones en conflicte es respecta la treva nadalenca). Immersos en aquesta època d'optimisme només puc pensar que l'esforç per racionalitzar aquest trencaclosques del calendari escolar donarà algun fruit. I espero que aviat. Perquè els canvis socials no són fàcils ni ràpids (el calendari escolar, que marca el ritme de tants altres calendaris socials, n'és un), ens equivocaríem si penséssim que un decret farà canviar una realitat tan complexa. El debat sobre com ha de ser la successió de treball i descans en el marc escolar em sembla que encara restarà ben viu durants mesos i anys. Per molt que alguns mitjans de comunicació, “creadors d'opinió” i tribunes mediàtiques volien donar per acabat el tema ja fa unes quantes setmanes, crec que hem de continuar aportant dosis de sentit comú, exemples de bones solucions (que n'hi ha i moltes) i no donar el tema per acabat. Coneixem el temps i sabem com preveure'l; per això tenim els calendaris. I un calendari és una cosa molt més complexa quan afecta a milers, a milions de persones. Canviar-lo demana molta paciència i molta voluntat (virtuts molt citades i preuades aquests dies, certament). Però cal un altre element imprescindible: temps!