Sobre el 15-M

Fa poc mes de dos mesos en Carlos Taibo de la Univesidad Autónoma de Madrid oferia una anàlisi a Barcelona de perquè el moviment 15-M havia aparegut a Espanya i quina era la seva visió després de portar més d’un any discutint i vivint el fenomen arreu d’Espanya. Va començar la seva reflexió indicant que “ un altre món no és que sigui possible; és que és necessari. Si continua així l’ésser humà no sobreviurà, ni ell, ni la terra”.

L’activista del decreixement i analista exposava que el sistema actual està superat i les estratègies de combat de la darrera crisis del sistema pot ser anomenat com més de lo mateix i porta al mateix lloc, que deixa fora i al marge del sistema a una part molt important de la humanitat que pateix pobresa, privació, exclusió social... a més de població que veu minvar situacions o drets assolits històricament i com el seu futur es va fent més inestable, més insegur....

Amb les reflexions de Taibo i molts altres es te una mica més de coneixement sobre quines són les causes que han provocat aquesta darrera crisis, però també quines comencen a ser les seves conseqüències. El desafiament doncs, és com sortir, i si se vol sortir de la situació de crisis permanent, perquè la sortida és política.

Vivim un malestar que no és simplement conjuntural, no és passatger, ni desmoronament d’un moviment polític i social.... les coses ja no són com abans; bufen” vents de poble”.

I aquests vents van apostar per la idea – que ja existia- de construir un nou model social, més sostenible, més equitatiu, més solidari... més de tots i totes. I no només era dels que ja defensaven aquest ideal abans. Malgrat la situació al 2011 de resignació, conformisme, apatia, molta gent es va aixecar: primer de forma aïllada, després a llocs més organitzats – tal i ja havia passat o estava passant a Islàndia, Tunísia, Egipte...- en el cas d’Espanya va començar amb les ocupacions de les places sota el títol d’estar indignats i indignades. Es cercava alguna cosa nova, i va ser el 15-M que va aparèixer, i passat un any sembla ser per a quedar-se.

Rememorant l’efemèride i indistintament de l’opció detractora o a favor d’aquest heterogeni, divers, interclassista, i certament divorciat d’una part del mon sindical i polític; no es pot posar en dubte que aquest moviment va sacsejar els ja existents, en va aunar alguns, va crear un espai polític i social a població que estava allunyada de la política, va posar en evidència gregues existents... i com no, va crear un malestar a la cultura, un malestar incòmode, un crit mut, i un full de ruta a altres persones d’altres països. Una efemèride que aquest cap de setmana ha estat plasmant en portades com el BBC, la CCN o Liberation... i que a Mataró ha omplert portades de la premsa local, ha omplert debats i confrontacions entre els partits polítics, debats entre les entitats ciutadanes i també amb comerciants, opinions diverses i sovint confrontades... i milers, milers de paraules, tweets, fotos, vídeos i contra-arguments.

Però que més ha aportat? El debat com sempre, resta obert.