Sergio Dalma captiva un públic madur i fidel al Monumental

Els vint anys que per a Carlos Gardel “no són res” també “han passat de pressa” per a Sergio Dalma. Va ser la primera confessió del cantant de Sabadell en el concert, organitzat per Davsa i Caixa Laietana, que divendres va entusiasmar al teatre Monumental. Amb un ambient intimista que ha marcat la gira commemorativa de dues dècades traduïdes en una dotzena d’àlbums, l’intèrpret va fer vibrar als assistents. Un públic molt llunyà ja d’aquelles admiradores adolescents del seus inicis –i que devia rememorar, això sí, quan, a mig recital, es va treure l’americana i els xiscles van omplir la platea i l’amfiteatre-. Tanmateix, la maduresa que reflecteix la nova imatge de l’artista de cabells platejats i l’evolució de la seva carrera s’ha traslladat també al pati de butaques. “Abans veníeu amb el nòvio i ara ho feu amb els fills”, va dir el propi Dalma mentre agraia la fidelitat dels clubs de fans i dels seus seguidors (feia ja setmanes que les entrades s’havien esgotat).

El cantant de veu esquinçada, que tant recorda als solistes italians i que guanya més força encara en directe, va admetre que la selecció dels temes per a una actuació que resumeix vint anys de feina havia estat “complicada” i que havia calgut “rejovenir” alguns temes. El repertori es va iniciar amb ‘La mujer de mi vida’ i, ja en tercer lloc, va interpretar la cançó que dóna nom al seu últim disc: ‘A buena hora’ (‘Ara ja no és hora’ és el títol català que inclou l’àlbum). L’artista va oferir, en aquesta ocasió i en d’altres, com amb ’Deixa’m oblidar-te’/‘Déjame olvidarte’ i ’Plorant les hores’/‘Mi historia entre tus dedos’, una versió ‘mix’ en català i castellà. També va utilitzar les dues llengües a l’hora de fer comentaris al públic, si bé amb predomini de la que el va situar a finals dels noranta a les llistes dels més venuts.

Dalma va evocar la figura de Toulouse Lautrec en referir-se a l’escenari, una recreació, va dir, de l’estudi del pintor francès, punt de partida de les pinzellades d’aquests últims vint anys. El toc bohemi dels cavallets, tel·les i maniquís contrastava amb la modernitat de les pantalles que van projectar imatges durant la gairebé hora i mitja que va durar el concert. ‘Solo para ti’ va ser el primer tema que va aixecar de la cadira a part del públic, com era d’esperar majoritàriament femení -tot i que va ser un home qui li va dedicar un contundent ‘visca la mare que et va parir!’-. Proper, seductor i juganer, tant vocalment com gestualment, i desprenent una gran dosi de romanticisme, va rebre amb simpatia els compliments de les fèmines, que, de tant en tant, deixaven anar un eufòric “guapo!”.

Després del regal d’una de les seves melodies més memorables, ‘Ave Lucía’, dedicada a una jove embarassada, i de demanar aplaudiments, entre cançó i cançó, per a cadascun dels membres del seu equip i “els que ja no hi són”, el solista sabadellenc va veure com el públic embogia amb l’eurovisiu ‘Bailar pegados’. Sergio Dalma va aconseguir, amb visible satisfacció, que tothom es posés dret i, amb un “som-hi, Mataró!”, cantessin amb ell.

La cançó “consentida”
Al previsible reclam del públic maresmenc, quan el baladista ja s’havia acomiadat, el va seguir encara un petit repertori on no podia faltar-hi la cançó que va definir com la seva “consentida”: ‘Esa chica es mía’, amb la qual va saltar a la fama al 1989. Però l’aforament del Monumental no el volia deixar marxar fins que cantés una altra de les emblemàtiques: ‘Galilea’. Com en altres moments del concert, l’exaltació va portar a un bon nombre d’admiradores de les files més llunyanes a la part del davant dels passadissos, mentre el personal de seguretat intentava mantenir-les al marge. Aquest cop, en un esclat d’eufòria ordenada, van arribar fins al peu de l’escenari per veure de ben aprop l’artista.

A la sortida, va quedar clar que no només les adolescents fan guàrdia amb l’esperança de veure fora d’escena els seus ídols. Dones que anaven de la trentena a la cinquantena esperaven a l’artista, sense tan sols saber si sortiria per la mateixa porta. I Josep Cadpevila, ja sense micròfons ni càmeres a excepció de les dels mòbils de les fans, no va defraudar. Abans de marxar, va signar autògrafs, es va fer fotografies amb les admiradores i els va dedicar un ampli somriure. Un d’aquells que demostren que vint anys de carrera, fruit de l’esforç i la constància, no tenen per què canviar a aquell desconegut a qui, un bon dia, una cançó o un festival li va canviar la vida.