'Ser minoritaris és intrínsec en el projecte de Can Xalant'

Quin balanç feu dels dos primers anys de vida del centre?
Crec que hem de fer una lectura molt positiva. Volíem que Can Xalant es convertís en una plataforma de serveis per a la comunitat d’artistes, i ho hem aconseguit amb escreix. El nombre d’usuaris també va in crescendo. Treballem principalment amb artistes d’entre 25 i 35 anys, la majoria d’ells de Mataró. No ens encaminem exclusivament a aquest col·lectiu, però el prioritzem perquè requereix suport.

La premisa bàsica de Can Xalant és que es tracta d’un centre de creació, no d’exposició.
Treballem bàsicament amb usuaris, més que amb públic. Som un centre de producció, on la gent s’hi desplaça per a desenvolupar els seus projectes artístics concrets a través del nostre programa laboratori. Can Xalant s’emmarca en un projecte més ampli de la Generalitat que afecta tot el territori, però Mataró és una de les primeres ciutats on ha pres forma. Diuen que es podria haver fet a qualsevol altre lloc, però no és casualitat: a Mataró hi ha un caldo de cultiu d’artistes que porten molts anys en actiu, i un col·lectiu de creadors emergents molt important, que pot treure profit del centre.

I què en pot treure el públic del carrer?
Les activitats que fem són complementàries als projectes de producció, però estan obertes a tothom. En una exposició només es veu el resultat final. Com a centre de producció hem de mostrar els processos que han dut a aquests resultats. Hem de deixar patent que l’artista fa servir estratègies i metodologies, que té una intenció, cerca i extreu conclusions.

El pintor tradicional pot sentir-se exclòs.
El concepte d’artista visual també inclou pintors tradicionals i escultors, no només artistes que treballen amb noves tecnologies. D’altra banda, no podem acceptar qualsevol cosa que se’ns ofereixi. Cal presentar primer una proposta de treball, cosa que els artistes més grans sovint no entenen. Però la gent jove que surt de les escoles d’art té clar que ha d’haver-hi un sedàs, que el pas previ per exposar és tenir un projecte que demostri les seves intencions i actitud com a artistes. L’art contemporani, com tots els camps professionals, té unes regles de joc. Si no es coneixen aquestes regles, és difícil entendre’l.

Alguns artistes locals i formacions polítiques afirmen que Can Xalant és una illa desconnectada de la ciutat.
Recomanaria a la gent que no entén el projecte que vingui algun dia i li explicarem encantats. S’ha de trencar el tòpic que Can Xalant és un centre tancat a la ciutat. Nosaltres sempre tenim les portes obertes, tothom qui vulgui pot venir i entrar. Però també hem d’assumir tots plegats que les arts visuals contemporànies, si bé no són elitistes, sí són minoritàries. El nombre de persones que hi participen i l’entenen és reduït. Potser no cal que tothom entengui i li interessi el món de l’art contemporani, però això no li resta importància.

Precisament sembla que aquest concepte tan minoritari no acaba de quallar.
Ser minoritaris és intrínsec en el nostre projecte. No és la quantitat de gent que passa pel centre la que ens legitima, sinó els projectes que sorgeixen d’ell. Tanmateix, si aquests són de qualitat, aconseguirem que vingui més gent. El nostre objectiu ha de ser trobar l’equilibri entre la participació i l’excel·lència

És un projecte minoritari, però amb una gran inversió darrere.
Sap greu que s’accepti sense pal·liatius que les administracions públiques financin, per exemple, investigacions científiques, i en canvi costi tant d’entendre que també és necessari invertir en l’àmbit de la producció artística. Hi ha projectes que aporten molt a nivell col·lectiu, que són fonamentals per entendre la cultura del nostre temps. Però si no tenen plataformes de producció i d’experimentació es quedaran en res, ja que el mercat assumeix les propostes més comercials i conservadores, no les més interessants.