Sempre tindrem París

Els temps canvien i el món evoluciona, però hi ha fets i situacions que no deixen de repetir-se periòdicament. Això és el que passa amb Paris i el paper capdavanter que, des d’un punt de vista cultural, ha jugat al llarg de la història com a guia del nostre continent. Si alguna ciutat pot fer de contrapès a l’omnipresència de la cultura del país de l’Oncle Sam en la nostra societat, aquesta no és altra que la capital francesa. De fet, França en general és, avui, l’únic referent sòlid per creure que una Europa amb una cultura pròpia és encara possible a pesar de les grans indústries de l’entreteniment i el consum i el progressiu declivi de la il·lustració (el més important dels valors sobre els que es va construir el somni del vell continent); declivi, del que jo mateix en sóc un molt bon exemple: com més gran em faig, més me n’adono que gairebé no sé res.

Ja en el segle XIX, Victor Hugo, el gran romàntic francès, va escriure amb motiu de la celebració a Paris de l’Exposició Universal de 1867 una declaració visionària sobre el protagonisme que Paris (en paraules seves, la capital d’Europa) tindria en la construcció del model de civilització europeu. Per a ell, tal com s’esmenta en el pròleg del llibre que recull aquesta declaració, París s’havia erigit, per mèrits propis, “en l’hereva de Jerusalem, Atenes i Roma”; havia pres el relleu, i més el prendria encara, de les tres ciutats que “en el passat havien il·luminat el món i encarnaven el progrés de la humanitat”.

Setanta-quatre anys més tard, el filòsof d’origen romanès Emil Michel Cioran escrivia, en el moment en què les tropes nazis entraven a Paris, un apassionat manuscrit d’agraïment a la immensa influència que França havia exercit sobre la cultura europea. En aquell moment, pres pel desànim que sens dubte li provocava la presència de les tropes alemanyes en els carrers de Paris, Cioran creu que França no podrà, en el futur, tornar a exercir el lideratge. Enfonsat per la situació escriu, referint-se a França, “¿Acaso no hemos sido numerosos los que, procedentes de otros espacios, la hemos abrazado como el único sueño terrenal de nuestro deseo? Para nosotros, que llegábamos de toda clase de países, de países desdichados, el encuentro con una humanidad lograda nos seducía, al ofrecernos la imagen de un hogar ideal”. Què devien pensar i sentir, anys abans, tants i tants intel·lectuals i artistes d’arreu del món (la llista seria interminable) que havien fet de Paris el seu referent cultural i la seva font d’inspiració?

Fa un parell de setmanes vaig llegir, en el suplement cultural de La Vanguardia, un escrit intitulat Paris sosté Europa en què el catedràtic d’història medieval José Enrique Ruiz-Domènec explica les raons per les que ha decidit tornar a Paris: principalment, l’aposta de la capital francesa per assumir, una vegada més, el lideratge cultural europeu; sobretot pel que fa a les humanitats. Al respecte, Ruiz-Domènec escriu: “A aquest fi, respon la creació d’una ciutat de la investigació al nord de Paris, on es preveu que es reuneixin els laboratoris més avançats en aquestes disciplines (...) El secret d’un projecte així rau en la convicció que el coneixement és clau per tal què Europa arrenqui en les dècades vinents. El resultat serà l’equivalent humanístic dels think tanks anglosaxons per al desenvolupament de la indústria cibernètica (...) La cultura tornarà a dominar el món, i serà un bon negoci apostar per aquest camí. França ho ha fet, aquest és el seu avantatge a l’hora de sortir de la crisi”. Ben al contrari, tal com denuncia l’excatedràtic de literatura Jordi Llovet en el seu darrer llibre, a casa nostra aquestes coses gairebé no s’ensenyen a la Universitat perquè, segons diuen, no interessen al mercat i, per tant, no són rentables econòmicament parlant.

En aquesta mateixa línia, confirmant que només França pot enarborar a hores d’ara la bandera del vell somni d’una Europa il·lustrada, Xavier Barral, exdirector del Museu Nacional d’Art de Catalunya, escrivia a El Punt Avui, en un article sobre l’economia dels museus en temps de crisi, que “A Europa, ja gairebé només França resisteix amb estructures museístiques que encara donen pes a l’erudició”.

Fa poc, televisió espanyola va emetre, en el programa Clásicos de la 1, la pel·lícula Casablanca. Encara que per raons molt diferents a les seves, haurem de conformar-nos amb dir, com Rick a l’escena en que s’acomiada d’Ilsa, “sempre tindrem Paris”.