Segona exposició a la Nau Gaudí

La Nau Gaudí acull des d’aquesta setmana la segona exposició de la Col·lecció Bassat, dedicada en aquest cas a l’art català dels convulsos anys 70. La mostra –la primera d’una trilogia dedicada a aquella dècada- reuneix alguns dels noms més destacats de la pintura i l’escultura del país, des de Miró a Guinovart, passant per Ràfols-Casamada, Maria Girona o Tharrats. L’alt nivell de l’obra exposada és innegable i, tal i com ja apuntava l’anterior exposició, resulta un privilegi comptar a Mataró amb una col·lecció com la del publicista, adscrita a un edifici tan singular com la Nau Gaudí. Comença a ser hora, però, de demanar quelcom més a aquest equipament. Els consorci que el gestiona ha fet una valoració positiva dels seus sis primers mesos de vida, en què ha rebut la visita de més de 5.000 persones. Però durant aquest mig any s’ha limitat a ser un contenidor d’obres, quan per les seves característiques, hauria d’esdevenir un pol de referència de l’activitat cultural de la ciutat. A la Nau Gaudí hi han de passar més coses. S’hi han de fer conferències, xerrades i taules rodones, s’hi han de programar més activitats infantils i familiars, i fins i tot ha de poder ser la seu d’espectacles culturals d’altres gèneres. L’edifici i el seu contingut són prou emblemàtics i atractius –i la inversió que ha requerit, prou important- com perquè hi passin més coses, perquè hi hagi més vida. Si no, corre el risc de passar massa desapercebut, més enllà de cada nova inauguració. Les penúries econòmiques actuals impedeixen ser massa ambiciosos, però la manca de diners s’ha de poder suplir amb imaginació.