Sant Pere més alt 2003

Fa trenta anys les arts plàstiques en van ser el nexe principal. L’eix -una important exposició col·lectiva d’artistes de tot el ventall creatiu- que va provocar un seguit d’actes complementaris i que va conformar una activitat cultural global sorprenent per aquells temps. Sortosament els temps han canviat, i ara els camins d’expressió són ben diferents i amples, i potser per això és impossible repetir aquelles coordenades i el Sant Pere més Alt és així, com el d’ara, que a bon segur és el que s’escau, però en el que les arts plàstiques han perdut no tan sols el predomini, ans també bona part de la seva significació.

El conjunt plàstic d’enguany és qualitativament fluix, i en un to molt més baix que el de l’any passat. Ni els noms es corresponen presentant obres de qualitat, ni aquells a qui la mostra hauria de servir de trampolí per a ser coneguts pel públic divers que es passeja per l’indret, semblen tenir la gosadia d'intentar la sorpresa, de provocar la reflexió, de captivar l’atenció de l’espectador amb unes noves propostes innovadores, atractives, subjugants, o tan sols diferents.

Si el concepte del Sant Pere més Alt ha de ser essencialment trencador, la part plàstica ha esdevingut en vulgar i acomodaticia. I així no anem enlloc i cal fer-ne oportuna reflexió. I aquesta sols es possible si s’aconsegueix que els artistes creguin de veritat en el Sant Pere i no l’entenguin com un acte més, en el que ja n’hi ha prou portant qualsevol peça del taller, i no cal anar més enllà.

Si s’ha fet un esport molt important en la part musical i escènica, -més propera a l’Art-Pista que no pas al Sant Pere-, i per les properes edicions cal fer-ne l’esforç per apujar el nivell de la part plàstica. Cal consciènciar als artistes de tota mena , -professionals, novells i afeccionats-, per una aposta agosarada i de qualitat, i per què no, obrir el ventall a creadors de fora que aportin noves visions.

No pot ser que una impossibilitat personal, faci que en tots els actes organitzats l’art no hi estigui present en cap. Que en el programa no existeixi una tertúlia, un debat, una conferència amb la plàstica com a protagonista. No pot ser que la plàstica esdevingui tan sols l’excusa del record i no la presència viva de l’element important, quan no , i com abans, l’eix central. Plàsticament parlant el Sant Pere més Alt 2003 és un Sant Lluc fluix i dolent, i així anem malament.

Cal urgentment recuperar posicions. Queda un any per davant per un Sant Pere més Alt 2004 que ha de ser molt diferent. Si no, i artísticament parlant, passarà com en el seu primigeni, que morirà sense saber per què. I si llavors va esdevenir un mite, ara simplement serà un fracàs.