Sant Lluc 2012. Segueix la davallada

El Sant Lluc 2012 ha obert les seves portes i ho ha fet mantenint el camí que l’està portant de fa uns anys , a un inexorable final com a activitat cultural.

El cert és que per aquesta columna podria haver repetit fil per randa totes les consideracions d’anys anteriors amb un sol però, el d’afegir un grau en el sentit negatiu del comentari. És així ja que cal dir sense embuts , per començar I per que ningú es dugui a enganys, que ens trobem davant un pas més de la davallada, que sembla imparable, del Sant Lluc . Una mostra que fa anys que agonitza i que ara assoleix una ranera artística del tot preocupant, ja que la mateixa assoleix un nivell de qualitat tan baix que esdevé indigne com a representació de l’art local.

L’evidència és l’evidència. I vista la transcendència pública i principalment el gran nombre de visitants que té la mostra , és obligació dels organitzadors apostar per damunt de tot per la qualitat. Una exposició com el Sant Lluc ha de ser educadora i formadora de criteri i no al revés, com és ara , incidint en una no volguda cerimònia de la confusió ja que a qualsevol desinformat el missatge que li arriba és de que “allò” que s’exposa és el que té qualitat i per tant és el que val.

Per què el cert és que poc hi ha a destacar en la mostra. El millor està en l’obra de Camil Giralt (“De puntes”) ,molt ben treballada tècnicament i amb una capacitat de misteri seducció altament important. Al seu costat cal remarcar l’escultura de Llucià González Viza (“Formes & Volums II”) en una línia etèria que accentua el contrast de l’agilitat de la línia amb el pes del material.

Les sorpreses de la mostra es troben en Magogi (”Tempesta”) amb bon ritme gestual i força cromàtica i Mª Luisa Segura (“Pereza placentera”) amb una obra de caire il·lustratiu destrament tractada en el fons i la forma, a les que podríem afegir Lucía Sánchez (“Amanecer en las afueras”) un treball de concepte agosarat amb bona creació d’ambient.

Nivell fluix entre els artistes consagrats amb l’excepció d’un interessant treball de Tomàs Safont-Tria, mentre que de la resta d’obres cal destacar les de Daniel Llín , Toni Martí Julià, Gloria Badosa, Mariano Cabellos, Alex López Garrido, Nieves Guillem, Carme López, Santi Domínguez i Joan Poch. Tot en un conjunt en el que amb facilitat es podria retirar per baixa qualitat a la meitat de les obres.

Crec que el Sant Lluc està en un moment decisiu i els organitzadors han de deixar clara la seva posició. Poden escollir seguir així i convertir la mostra en un acte fora de l’àmbit cultural i fins i tot perjudicial per l’educació artística dels ciutadans , o apostar d’una vegada per totes per l’element essencial en qualsevol manifestació cultural que vulgui ser presa en valor , com és la qualitat. Una qualitat que sols s’assolirà amb la complicitat i l’ajut dels artistes que avui per avui , donen de manera manifesta l’esquena a la col·lectiva.

L’associació Sant Lluc ha de prendre sense demores una decisió. Que Sant Lluc els il·lumini , que tinguin molta sort i que sigui lo millor per a ells, per els artistes, l’art , la cultura i la ciutat.