Sant Lluc 2011

Després de visitar de manera detinguda l’edició del Sant Lluc d’enguany no puc negar que m’he sentit com Bill Murray en el film “El dia de la marmota” ( “Atrapado en el tiempo”). En la mateixa, el periodista protagonista entrava en un bucle sense fi del que no podia sortir. Avui l’exposició m’ha sonat a una cosa ja vista, repetida , en un dejà vu etern que no donava pas a res de nou, a cap alenada d’aire fresc. Em sonava més a un passat que a un present , sensació que si es refereix a la que en essència és l’exposició representativa de l’art mataroní de l’any, vol dir sense embuts que no anem bé i que el resultat és, per ser generoso, més aviat tristot.

Ja fa anys que anem en la cantarella de que el Sant Lluc ha de morir per renéixer de les seves cendres com au fènix, però segons es pot veure no hi ha ningú capaç de desendollar la maquina que, de manera automàtica però no vital, permet que la mostra segueixi “respirant” però amb una evident paràlisi artística. Però de nou es fa evident que el que passa al Sant Lluc és que segueix sense definició clara ni del que és ni del que vol ser, jugant amb l’ambivalència de les dues aigües que acostuma a tenir com a resultat el de no acontentar a ningú.

Mentre alguns es queixen de la rigidesa del jurat, altres pensem que, mare de Déu!, que si han arribat a passar certes obres ( una trentena en el cas que ens ocupa) com haurien de ser les que s’han quedat pel camí, i les esgarrifances ens dominen. I mentre existeixin aquestes discrepàncies vol dir que anem per camí errat , encara que per a molts - potser masses- justament aquí rau la gràcia d’una col·lectiva teòricament dedicada a lloar al patró dels artistes i que a l’hora de la veritat entronitza als mediocres davant un cert deix de satisfacció generalitzat.

No caurem però en el parany de repetir el que anem dient de fa molts anys. Hom sap el que crec i el que penso de la Sant Lluc , una exposició que segueixo veient com element clau per començar amb empenta , il·lusió i de manera unitària una temporada artística. Però per dur el tema endavant cal a més de força i esforços, convenciment de que no anem per la via adequada , i aquest convenciment, crec que no està ni tan sols de manera boirosa , en el cap dels organitzadors.

Però com que la tasca del crític no està tan sols en judicis generals i aspectes organitzatius i sí en la dissecció del presentat, hora és de dir que de nou presencies i absències es donen la mà, en un tot molt decantant vers el camp figuratiu de l’art i molt allunyat de la realitat artística d ela ciutat que es mou compartint uns paràmetres creatius molt més amples.

En aquest entorn hem de dir que de les 90 obres presents en l’exposició, de les 111 presentades, n’hi ha una tercera part que han passat simplement per raó del numerus clausus marcats per les bases però que responen a uns nivells de qualitat molt lluny del mínim exigible.

De la resta ens trobem amb un bon grapat d’artistes de reconeguda solvència que , en la majoria , fan honor al seu nivell i a la qualitat que atresoren . Igualment existeixen les sorpreses de l’any , que es poden comptar amb els dits d’una mà, i la resta fent la viu viu, en una exposició que segueix exactament en aquest camí, el que vol dir que no anem bé i que estem parats en un perillós indret.

Però com que a vegades el que s’espera del crític no son filosofies i sí fets, hem de recomanar una detinguda visita a les obres presentades per aquells artistes dels que tots tenim el nom al cap. Unes obres de qualitat que eleven el nivell i alhora l’ànim de l’espectador. Al seu costat cal prestar més atenció si cal, al treball d’un grup d’artistes capaços de presentar un discurs coherent amb el seu fer i amb uns resultats elevats de qualitat i de progrés i que responen a la veritable ànima del Sant Lluc , la que conjuga qualitat i capacitat artística.

Els noms d’ ESTER ALIU , PERE MÀRTIR BRASÓ, DANIEL LLIN, F.J.PRETEL I TOMÀS SAFONT TRIA . Cinc artistes i cinc obres que un s’enduria tranquil·lament a casa seva i que donen potència qualitativa a un Sant Lluc escarransit que demana a crits una renovació salvadora sense que ningú li presti els més que merescuts i deguts auxilis.