Capgròs
El Sant Lluc d'enguany ens ofereix un cert sabor a déjà vu ja que manté el tarannà de les darreres edicions. Segueix nedarnt entre dues aigües, intentant lligar populisme i qualitat i manté la clara línia descendent de fa unes temporades. Així la mostra es converteix en un ésser indefinible que contenta rarament a ningú i que a bon segur ha perdut bona part del seu sentit.
El Sant Lluc actual pateix una crisi d'identitat. Sense la participació d'un bon gruix dels artistes més consagrats i coneguts, amb la indiferència i una minsa participació per part dels artistes joves i amb l'oblit total per part dels creadors de les vessants més contemporànies, l'exposició queda en una mostra essencialment figurativa que sembla més un acceptable festival de fi de curs que no pas el que hauria de ser en veritat : el mostrari de la realitat de l'art que es practica a la ciutat.
Els causants no son uns, si no tots. A l'organització se li ha de retreure que no acabi de definir el seu Sant Lluc amb una aposta en la que vol I dol. Vol els millors pero li dolen els afeccionats, en un fals manteniment del anomenat esperit del Sant Lluc que no hem d'enganyar ningú, va ser una mostra creada per I per a professionals amb el petit afegitó d'algun que altra nouvingut.
Però els artistes en son també ben culpables ja que la seva posició és igual d'ambigua. També ells volen i dolen. Tots volen el lluïment, que per els bons passa per que el nivell sigui alt, mentre que pels menys bons el que els interessa és un nivell fluix per a destacar. D'aquí unes absències que en alguns casos son del tot injustificades.
Vist el Sant Lluc d'enguany fàcilment el pensament vola cap el vers de Salvat-Papasseit.
Que per tornar a néixer necessiteu morir
. El Sant Lluc tal I com està ara sols té la sortida de la mort vers la que camina amb passes lentes.
Però morir no vol dir desaparèixer. El Sant Lluc tal i com està ara no té ni present ni futur i per tant cal reinventar-lo per aixecar el vol com au fènix, Cal fer-ho apostant per a les seves veritables dates ( al voltant del 18 d'Octubre), cercant ampliar espais ( Ca l'Arenas ) cercant complicitats amb els estaments oficials I amb els grups que ara li donen l'esquena. Multiplicant els actes
En una paraula convertint a la mostra en la veritable Festa Major de l'Art de la ciutat. Si el Sant Lluc vol apostar per la qualitat, i crec que ho hauria de fer, sols li queda reinventar-se, si no la col·lectiva serà una mostra per pares, mares, avis i tiets, que no tindrà cap mena de transcendència.
Anant a la realitat d'enguany és recomanable deturar-se en les peces dels escassos artistes consagrats presents ja que quasi tots ells presenten treballs dignes de la seva trajectòria i el seu reconeixement. Després cal prestar atenció en aquell gruix d'artistes coneguts però que no arriben al que podríem dir top local. En mostres com aquesta el que cal valorar és més el salt qualitatiu endavant ( sentit relatiu ) que no pas la vàlua real del treball ( sentit absolut). En aquest concepte de millora cal apuntar a Montserrat Pous, de Antonio, Paloma Rodríguez, Imma Benet, Jordi Torrent I Josefina Enrich.
Cal igualment cercar la sorpresa en forma de nom desconegut, que enguany recau en Jordi Santamaria i Eulàlia García Hernández, i finalment en els escassos joves, personalitzats per Anna García i Marc Sala que han estat els seleccionats per part del jurat per a una mostra de caire individual.
Després, i com consell fonamental per a la supervivència, fugir de manera esperitada davant una trentena d'obres que no haurien haver passat qualsevol tall, per suau i benvolent que aquest hagi estat I acabar tot fent ullada general a la sala i acomiadar-se amb la mirada de l'obra "Assegut" de l'Eduard Novellas . Sens cap mena de dubte, el millor de tota l'exposició.
Una exposició amb més passat que futur I que s'ha de reinventar si vol sobreviure., que és el que desitjem amb tota força.
Comentaris