Sant Jordi: una proposta electoral

Pot ser ben bé que m’estigui obsessionant, però, a un mes de les eleccions municipals, encara és l’hora que senti cap proposta programàtica de les candidatures. Ho sabem tot, d’elles, excepte què proposaran. Espero que aquest secret tan amagat ho sigui per la seva agudesa i originalitat… Dijous és Sant Jordi, de manera que podria ser una data perfecta perquè algú presentés, posem el cas, les seves propostes en política de foment a la lectura. Sí, ja sé que és més habitual dedicar la discussió política a altres coses, però aquesta és ben concreta, no partim de zero i els beneficis -tot i que a llarg termini- són importantíssims a tots els nivells.

En un debat polític sobre cultura en una llibreria mataronina, fa uns mesos, em diu un dels assistents que els representants de tres dels partits convocats van reconèixer que no llegien llibres. De fet, un 35% de la població espanyola, un dels índexs més baixos de la UE, diu el mateix, segons el CIS, de manera que no ens hauria d’estranyar. En un recent estudi de les vendes de llibres a Amazon, Mataró no surt esmentada com a una de les ciutats on més es llegeixi, tot i que crec que tenim alguns actius força rellevants. No tinc a mà les dades de l’ús de les biblioteques (tres, les dues públiques i una de privada, però d’accés públic), ni les comparatives amb altres, però segur que ens donarien bones notícies. D’altra banda, tenim una certa xarxa de llibreries plenes d’iniciatives, com us deia fa poc aquí. Als mitjans no surt gaire, però em consta que hi ha bons departaments de literatura als instituts, que també munten atractives maneres d’enfrontar-se a l’estudi dels llibres. O el concurs d’Òmnium per a escolars. O iniciatives com les de l’any Espriu o Punsola, que van aplegar tanta gent diversa. O una gens menyspreable nòmina d’autors locals, com la Bel Olid, avui presidenta dels escriptors en llengua catalana, o la Care Santos, premi Ramon Llull de l’any passat.

No partim de zero, doncs, però segur que encara podem fer més. La proposta de l’hipotètic partit podria presentar avui hauria de comptar amb tot el que he dit i comprometre’s a ajudar a reforçar els trets més febles de cada peça. Posats a fer, podria mirar com els uns també poden reforçar els altres. Els reuniria de tant en tant, però sense caure en la reunionitis; sobretot, els escoltaria. ¿Els nostres professors de secundària coneixen els nostres activistes culturals? ¿Els nostres escriptors coneixen els nostres bibliotecaris? ¿Els nostres reponsables tècnics municipals coneixen els nostres llibreters? Finalment, hi posaria ordre, buscaria tres o quatre prioritats i miraria de dur-les a terme en un termini raonable, almenys fins les properes eleccions, tot i que de resultats, com és obvi, segur que encara no en podrem parlar. Com el Llibre Blanc de la Cultura, però en sèrio.

Ara, potser n’hi haurà un de fàcilment esmenable: al debat sobre la cultura que es faci el 2019 tots els representants dels partits potser ja s’haurien aficionat una mica a la lectura, encara que fos per no fer el ridícul. L’exemple, sempre, és la millor arma.