Saber dimensionar l'esforç

Sovint sentim a dir que entre els joves no es valora la cultura de l’esforç. Estan tan acostumats a que se’ls hi doni tot allò que volen sense cap mena d’esforç ni de sacrifici que es pensen que tot els vindrà donat sense posar res de la seva banda.

Tot just iniciat juliol varem assistir a l’entrega de premis Tecnocampus en l’edifici de l’IMPEM. Va ser una opinió majoritària entre els membres dels diferents tribunals l’altíssim nivell dels treballs presentats. Resultats que només són possibles gràcies a un esforç i dedicació constant per part dels nois i noies dels instituts de Mataró, amb l’ajut dels seus professors.

Crec que a Mataró ens podem sentir orgullosos del talent i potencial de les noves generacions. No és només una valoració parcial feta per qui està interessat en creure que així són les coses. Un parell de setmanes abans vaig tornar de Gran Bretanya, un dels països capdavanters d’Europa sense cap mena de dubte. Els responsables acadèmics han demanat venir a la Politècnica de Mataró per a analitzar el nostre model docent. Els seus experts han fet un seguiment de l’ocupabilitat dels seus titulats i han arribat a la conclusió que els nostres titulats que han anat al seu país a fer doble titulació (EUPMt i Anglesa) aconsegueixen feines de més nivell i remuneració que els seus propis estudiants que han cursat tots els estudis dintre de la seva universitat. Quina és la causa? La veritat és que nosaltres no fem res d’especial. El mèrit principal és del talent dels nostres titulats. L’únic que fem es oferir un elevadíssim nivell de proximitat amb els estudiants, ajudar-los en tot el que podem a nivell personal i acadèmic. Potser l’estratègia de pretendre que resolguin els seus problemes a base d’esforç i tenacitat per la seva banda no és suficient. Cal motivació i recolzament.

Recordo de la meva època de batxillerat que el meu professor de física deia que l’alumne més intel·ligent no és el que treu un deu, sinó el que fa l’esforç mínim i necessari per a arribar al cinc. Personalment crec que cal aprofitar l’època d’estudiant per a treure’n el màxim profit i anar a màxims, treure resultants tan brillants com es pugui. Tot i això, el meu professor tenia una bona part de raó. En la vida professional cal saber dimensionar els esforços perquè això és el que el mercat ens demanarà. Si som fusters i ens demanen una cadira plegable, potser no cal que pensem en posar un parell de braços a la cadira, possibilitat de reclinar la cadira, rodetes, etc. Tot això suposa un esforç que necessàriament encarirà el producte i possiblement el faci no competitiu. És important saber esforçar-se però és més important encara conèixer com dimensionar l’esforç en la justa mesura.

Una de les grans paradoxes a la que assistim tot sovint els educadors és que aquells que tenen unes notes més brillants en les assignatures del seu expedient acadèmic no són necessàriament els que fan un millor projecte o treball final de carrera ni els que obtenen després una millor feina o rendeixen millor a les empreses. Normalment les assignatures impliquen unes habilitats diferents, atès que el camí és traçat. Està ben clar quins són els temes que entren per a examen, les preguntes solen venir donades de forma totalment acadèmica. En el treball final de carrera o vida laboral no es tracta de resoldre exercicis amb pregunta més o menys tancada, sinó que s’espera una gran dosi de creativitat i empatia per a esbrinar fins i tot quina és la problemàtica a resoldre. Això està més relacionat amb la imaginació que no pas amb el coneixement. La mena d’esforç a realitzar també és ben diferent. La força bruta de posar-hi hores no és suficient. Cal una certa originalitat.