Revetlla hivernal amb Antònia Font per celebrar els 12 anys del Clap

Amb un repertori tan extens i variat com el que col·leccionen, amb un nou disc com Lamparetes integrat perfectament en l'imaginari col·lectiu que formen àlbums com Taxi, Alegria o Batiscafo Katiuscas, i amb l'estima incondicional del públic, és pràcticament impossible que un concert d'Antònia Font deixi mal sabor de boca. El que van oferir per Santes l'any passat va ser una excepció, fruit de circumstàncies puntuals, d'un ambient fred, plujós i amb menys públic del previst al Parc Central, o bé d'aquella voluntat potser massa forçada d'interpretar en perfecte ordre totes les canons del nou àlbum, llavors tot just acabat de sortir del forn. Divendres passat, al Clap, les coses van tornar a la normalitat. Antònia Font encapçalaven la celebració dels 12 anys de la sala mataronina, i van assumir perfectament el paper que se'ls demanava: exercir d'orquestra de tota una verbena hivernal.

La festa va tenir un inici estrany amb La Estrella de David. Aquest projecte de David Rodríguez (ex Beef i Telefilme) és un dels més respectats de l'escena indie estatal. El seu segon disc, Maracaibo, desborda bones cançons. I en directe es presenta amb una formació de luxe, amb Ana Fernández Villaverde (La Bien Querida) i Jaume L. Pantaleon (12twelve) a les guitarres i Joe Crepúsculo als teclats. Els ingredients eren immillorables, però el públic es va mostrar molt poc receptiu a la posada en escena introspectiva i poc lúdica de la banda. David Rodríguez, gens comunicatiu, tampoc hi va ajudar. Malgrat tot, temes com La carretera van aconseguir sobreposar-se a les circumstàncies i sonar fantàstics.

Cap a quarts d'una de la matinada els cinc músics d'Antònia Font van prendre l'escenari i ben aviat van mostrar que anirien de cara a barraca. Inici amb Clint Eastwood i Icebergs i Géisers, dos dels millors temes de 'Lamparetes', i tot seguit, un póker de cançons imbatible: Robot, Vos estim a tots igual, Alpinistes samurais i Vitamines. La banda de Joan Miquel Oliver es va mostrar generosa amb pràcticament tots els seus discos. Entre la vintena de tems que van sonar, hi va haver rescats de Taxi (Portaavions, Astronauta Rimador), Alegria (el tema homònim), A Rússia (Tots es motors) i Batiscafo Katiuscas (Wa Yeah, Darrere una revista, Love Song). Van sonar pràcticament tots els temes del nou disc, alguns dels quals ja són tan o més celebrats per part del públic els clàssics de la banda. Me sobren paraules, Islas Baleares i, sobretot, Calgary 88, tema que els mallorquins van escollir per tancar la nit després de prop d'una hora i mitja de concert.

L'ambient festiu va premiar els temes més moguts i lúdics, amb el cantant Pau Debon exercint de mestre de cerimònia. Cançons més lentes o subtils com Portaavions o Es canons de Navarone, que figuren entre el millor del repertori d'Antònia Font, van sonar descol·locades entre tanta disbauxa. Tampoc els va ajudar una qualitat de so més aviat deficient, de traç massa gruixut, que va impedir gaudir plenament de l'abundància de detalls i de la riquesa sonora que els caracteritza. En qualsevol cas, són ells mateixos els que prefereixen potenciar en concert el vessant més festiu del seu discurs musical en detriment d'altres aspectes més singulars. La gran majoria del públic els ho agraeix. Així va ser divendres al Clap, on Antònia Font van sumar un nou triomf.