Capgròs
La nit del 28 els peus caminen sols cap a la plaça de l’Ajuntament. Una qüestió de costums, allà sempre s’hi han celebrat els Requisits de Festa Major. A mig camí, el cervell ja gastat a aquestes alçades de la Festa Major reviu per un instant i t’empeny a resseguir els passos ja fets. El Ball de Requisits es fa a Santa Anna. Tots cap avall. Un cop arribats, però, el canvi no es nota, perquè l’ambient és el de sempre. Fins i tot s’agraeix, perquè hi ha més espai (els que no ballen i s’ho miren des de la barrera també tenen els seus drets). La resta segueix igual: rams, fanalets, carnets de ball per demanar torn, la Juliana que tan sols se serveix en aquesta ocasió... tot tan entranyable com caduc, però la fórmula de sempre sorprenentment es manté encara fresca.
I qui s’endú la palma és la Principal de la Bisbal, l’orquestra relacionada ja gairebé de tota la vida amb el Ball de Requisits. Van fer sonar els mateixos temes de sempre, els mateixos. Això sí, interpretats amb una sobrietat i elegància que es troba en poques orquestres de festa major. En aquest sentit són una garantia. Les seves interpretacions, ja siguin boleros, merengues o cha-cha-cha, generen confluències curioses a la pista de ball. Des d’aquella parella, ja gran, que balla totes les peces amb naturalitat, compenetrats, amb elegància però sense fer-ne un gra massa, fins a aquells sovint més joves que els imiten amb pretesa ironia però amb un punt d’enveja perquè en realitat els agradaria fer més que trepitjar raïm. Els millors, però, són aquells que aprofiten nits com la d’ahir per justificar les hores que s’han passat al curs del ball de saló. Apartats de la zona de ball, perquè se’ls vegi, llueixen els seus passos, amb el rictus seriós més propi d’un examinador d’autoescola que el d’un ball de Festa Major. Quan sona la cançó, que per desgràcia mai falta, de l’inefable Coyote Dax, s’hi afegeixen els del curs d’estiu de ball de Country, no fos cas que l’escena no tingués prou protagonistes. Són els Requisits de Festa Major.
-
Comentaris