Capgròs
La independència de Catalunya, la futura república catalana, portarà al nostre poble a disposar del seu destí, que vol dir tant com que podrà administrar els recursos econòmics, performar l’educació dels seus ciutadans de manera plena, implantar un règim social més just i ajustat a la realitat i promoure, en la normalitat, la llengua i cultura pròpies i altres qüestions de vital importància per a la bona subsistència del país i de la seva gent i això amb la manera de fer que ha caracteritzat el tarannà dels catalans al llarg de la història. Aquest és el desig i ha de ser la realitat futura.
Hom té la sensació, hores d’ara, que hi ha un temença per a parlar dels trets nacionals que conformen la identitat del nostre poble, els sempre presents fets diferencials, una identitat a la qual tothom hi és convidat a ser-hi i que no cal pas que abandoni la seva personalitat d’origen per a participar-hi. Però això fa por, segons es pot percebre, de dir-ho, d’explicitar-ho clarament.
Una de les qüestions que més s’evita per part de la majoria de polítics, d’associacions i àdhuc de certes entitats és la de la llengua quan es parla del procés d’independència.
L’idioma propi esdevé un tema sensible sempre, en la circumstància actual potser més, que si no es propaga i es fa entendre a la població que en el nou estat totes les llengües seran respectades, pot crear falses interpretacions i perjudicar altament la progressió del català com a llengua d’us normal i de vigència en qualitat de llengua territorial.
La diversitat lingüística existent en la societat catalana actualment s’ha de mostrar des d’una perspectiva d’enriquiment. Conèixer i valorar el pondus lingüístic i cultural dels ciutadans ens ha de portar a fer realitat una societat més valenta i més oberta davant la globalització persistent i més forta en la defensa dels drets de les llengües. Pressuposa, doncs, un pas endavant i beneficiós per al nostre bagatge humà i intel·lectual .
El reconeixement del plurilingüisme en la nostra societat, és dir de la diversitat, i la garantia del respecte que es mereix, ha de mostrar un nivell clar de compromís perquè valorar la diversitat comença per contribuir i comprometre’s a la plena vitalitat d’allò que és propi d’un territori i, en el nostre cas, el català als Països Catalans i a les Terres de Parla Catalana.
Aquest reconeixement necessari i el compromís imprescindible amb la llengua per part de tothom, polítics i associacions socials sense por de cap mena, sinó amb fidelitat o convicció, ha de permetre fer crèixer dins la societat catalana la consciència que existeix un procés accelerat de substitució lingüística que pateix el català arreu del la seva àrea territorial i de la necessitat urgent de reaccionar des de la base per a fer-hi front.
Reacció inexcusable de tot català que vulgui un país lliure i sense el ròssec de l’opressió històrica i no superada i entengui el llegat que constitueix la llengua per a identificar un poble i, llegat també, per la seva mateixa existència com a portadora de cultura.
No s’hi val a creure que amb la independència s’arreglarà tot. Que la doble oficialitat català-castellà serà el preu d’una suposada pau lingüística. Només cal veure què ha passat a Irlanda amb el gaèlic, llengua pròpia i cooficial amb l’anglès; el retrocés en el seu ús ha estat espectacular. Si el 1981 s’estimava que el 30% dels irlandesos eren capaços de parlar gaèlic, els estudis més propers ja parlen del 5% només. Mai el bilingüisme territorial ha beneficiat la llengua minoritzada o menor en nombre. Només cal girar l’esguard vers els estats d’Europa.
Per això cal la reacció cívica que hem esmentat i que ja ha de sorgir, de fet sorgeix, doncs, des de la mateixa base social i des de les institucions cíviques. Ens calen ciutadans compromesos amb la llengua.
En la propera República catalana totes les llengües ha de ser respectades i el català al lloc que li correspon com a llengua territorial i pròpia.
Comentaris