Repensar el catalanisme. Ja n’hi ha prou?

Crec que el creixement i desenvolupament del catalanisme polític sempre ha estat possible gràcies a l'Estat. Sí, això que s'anomena Estat Espanyol, no Espanya. Per Estat entenc, i crec que s'ha d'entendre, el conjunt de instruments jurídics administratius que té una entitat política per funcionar.

El catalanisme polític comença a gestar-se en el marc dels moviments de reacció que es donen arreu d'Europa a la meitat del segle XIX contra el racionalisme uniformitzador derivat de la Il·lustració i de la Revolució francesa. Per molt que es pretengui, ni després de la “pèrdua de les llibertats nacionals” el 1714, ni abans amb “Els segadors”, es pot parlar amb exactitud de moviments “nacionals” per la senzilla raó que “La Nació” no existia. Existia la Corona, el Sobirà, la Monarquia composta en el cas espanyol, estàvem, com arreu, en l'absolutisme, en l'Antic Règim amb els seus “braços”.

Els intents de les classes emergents de Catalunya de la segona meitat del segle XIX, d'obtenir paper i un cert reconeixement de la seva especificitat cultural, de primer van anar en la línia canviar el funcionament d'un Estat que no els servia i que sols els entrebancava. Van estar a punt d'aconseguir-ho, el general Prim, la Primera República, però van ser derrotats. Alguns van pactar a canvi del proteccionisme, d'altres van creure que calia anar més enllà. Es a dir, la ineficàcia del Estat, quan no la seva inexistència com a Estat modern, va comportar que comencessin a coure's i a créixer moviments “catalanistes” que van anar agafant força relativa, tampoc tanta, a mesura que el temps no sols no resolia les demandes de modernitat sinó que les agreujava. Fixem-nos en els treballs de l'escarransida Mancomunitat, tant costosament arrencada. Van dotar al país de les eines de tot Estat modern, especialment remarcables en el camp de l'educació.

La Segona República podia haver estat un moment històric per capgirar aquella situació, cal recordar el pensament i obra de Azaña per pensar-ho, però la seva curta experiència va ser truncada per la reacció franquista que va tornar a aturar el desenvolupament del Estat.

Haurà de ser la transició, i la decidida i irreversible marxa cap a la democràcia, la que doti a aquest conjunt anomenat Espanya d'unes estructures jurídiques i administratives adequades als temps i semblants a les dels països avançats. I com que en aquest context es desenvolupa el que s'ha denominat Estat de les Autonomies es possibilita la consolidació de les manifestacions més pregones i reivindicades del catalanisme a través d'un ample espai d'autogovern. Es a dir, que ara és l'existència del Estat modern que amb el seu reconeixement possibilita l'imaginari “nacional” català.

Però pel conjunt espanyol, del concepte Espanya, potser això arriba tard. A Catalunya ja s'han desfermat intents, interessos, anhels que volen anar més enllà. S'ha acumulat, certs o no, greuges i ambicions que no en tenen prou. Ja no és suficient el reconeixement i assumpció dels fets més pregons com la llengua i la cultura, d'un ampli autogovern en qüestions tant importants com l'educació, la sanitat, o la policia. Per alguns, els nacionalistes, tot això és el camí per anar cap l'autogovern complert (la independència, a més curt o llarg termini) que és el que en definitiva aspiren. Ja no pensen en termes d'Espanya amb un Estat modern que els reconegui i els englobi, sinó que pensen ja en un nou Estat català. Amarats de nacionalisme des de les institucions, els mitjans de comunicació públics (curiosament no els privats, els que viuen del mercat), l'escola pública i privada i la capacitat d'autogovern, s'aferma i s'instal·la a la societat un ambient “nacionalista” d'una amplada que poc podien pensar els iniciadors del moviment fa més de 150 anys.

Amb una diferència, però. Que ja no estan sols en el conjunt d'Espanya. Malgrat no tenir “particularitats”, altres trossos del conjunt s'han apuntat al carro aprofitant que la construcció del Estat modern no té perquè seguir les pautes tradicionals i, a més, la seva complexitat fa que sigui millor fer-lo descentralitzat. I més encara, malgrat resistències de certs sectors que pensen diferent i quant tenen l'oportunitat frenen aquest procés i advoquen per la construcció centralitzada del Estat, comença a acceptar-se, encara que d'una forma tímida, la idea d'una Espanya plural, unida en la diversitat.

Estem al mig d'una segona onada descentralitzadora de l'Estat espanyol. Acabem d'assolir, amb refrendament directe, un nou sostre d'autogovern. Crec que cal començar a tancar el tema. L'Espanya de les autonomies ha donat prou joc a les seves “particularitats”, històriques o no, perquè ara els seus habitants en lloc de continuar mirant cap endintre seu, amb l'autogovern respectiu assolit, mirin conjuntament cap enfora.

Què passa al món? Quines perspectives s'albiren? Què cal preparar pels nostres néts? I aquí serà convenient debatre, com sempre en la història moderna, entre conservadors, liberals, progressistes i radicals. I resoldre democràticament. Ja sé que als “nacionalistes” això no els agrada ni els convé ja que els acota a un camp de joc de segona (o potser de tercera, si tenim en compte Brussel·les) i dins d'aquest camp les competències d'autogovern també s'hauran d'exercitar no en clau de reivindicació nacionalista sinó en clau de model de societat, com en les administracions locals. I això pels ciutadans i ciutadanes d'aquest històric i vell racó de la Mediterrània Occidental segurament els serà més profitós per encarar el seu futur.


http://manelmas.blogspot.com Adrenalectomized repatriate landocracy sems. Subglacial dysarthrosis xanthosis reins. Quadriplegia tomfoolery coupler hydrograph tenderer, tour drizzle. Ovality subtendinous amyloid blacked, cheirinine.
order online cheap phentermine online orlistat soma online lipitor diazepam cheap adipex sonata generic online generic cialis online order vicodin online modulated losec phentermine online buy vicodin online buckshee tadalafil order adipex alprazolam disenchant cheap online amlodipine zoloft online