Relació amb la malaltia

Quan la malaltia fa la seva aparició en la vida d'una persona aquesta queda totalment trastocada. És com si hagués ocorregut una cosa que no podía passar. Ningú es planteja la possibilitat de caure malalt, no entradins de la normalitat quan la realitat és que la malaltia forma part de la vida igual que la salut. Tothom caurà malalt en un moment o altre, d'una malaltia més lleu o més greu.

Encara que no totes les malalties són iguals, algunes d'elles han estat o són molt temudes perquè están investides d'un halo terrorífic, són les malalties sinònim de mort imminent i de patir una mena de maledicció.

Des del segle XIX fins als nostres dies són tres les que tenen aquesta catagoria per sobre de totes les altres. En el XIX era la tuberculosi, en el segle XX el càncer i una mica més tard el sida.

Actualment la tuberculosi ha perdut aquesta importància perquè no és tan freqüent i perquè té remei. La sida, per altra banda, té unes vies de contagi molt determinades i , llevat de comptades excepcions, les persones amb risc de patir-la es troben en cercles definits.

És el càncer la maledicció generalitzada del nostre temps. Cada vegada més freqüent i convertit en una espasa de Damocles pendent a sobre del nostres caps; qualsevol pot ser candidat a patir-lo, i quan apareix el diagnòstic, la impressió és que la vida s'ha acabat. Però podríem dir que cada vegada menys és així; la detecció precoç és quasi determinant per superar-la, raó per la qual s'han incrementat els controls i exàmens preventius. També són importants l'actitud del malalt, les seves ganes de lluitar per la seva vida, l'esperança en la recuperació i la seva fortalesa psíquica.

Avui dia hi ha molts tractaments mèdics per lluitar contra el càncer i s'ha de recórrer a tots els que es tinguin disponibles en aquesta batalla desigual, però també és convenient apel·lar a altres recursos que poden ajudar a la persona que es troba en una situación tan dolorosa.

En moltes ocasions hi ha instaurat com un pacte de silenci al voltant del malalt de càncer, fins i tot ell mateix evita parlar de la seva malaltia i s'acostumen a utilizar tota classe d'eufemismes per referir-se a ella. Aquesta actitud no és la millor perquè el que provoca és un gran increment de l'angoixa i la solitud en què es troba la persona amb el seu patiment.

L'atenció psíquica és necessària per tal d'ajudar a aquests pacients a tenir un lloc on poder parlar amb total llibertat dels seus sentiments i emocions envers el seu estat.

És innegable la contínua interacció entre el cos i la ment; no són entitats separades si no que formen part d'un tot que constitueix l'ésser humà. Ja que quan hi ha un patiment, ja sigui físic o psíquic, és tot el ser que queda compromés en una situació dolorosa, desequilibrant i destructiva. És doncs recomanable poder disposar de l'atenció professional que faciliti l'elaboració d'aquestes vivències.

Els metges saben ben bé que la disposició emocional d'un pacient influeix en el resultat dels tractaments que se'ls aplica. Quan millor sigui aquesta disposició majors probabilitats tindrà de beneficiar-se dels processos curatius.

També la familia del malalt de càncer viu de manera angoixant el procés, l'espera mentre es fan els tractaments, la incògnita de l'evolució, etc. Ells també precisen un suport psíquic que els ajudi a assimilar la circumstància i a sostenir la seva funció de recolzament al familiar malalt.


carmferrer@gmail.com