Refugiats

Vivim una tragèdia que, encara que ens quedi lluny de moment, no té nom. El desplaçament massiu de població procedent d’ Africa i d’Àsia vers Europa cercant la pau, fugint la guerra, de la fam i de la persecució política és esfereïdora.

Les víctimes mortals es compten per milers. I quan arriben al vell Continent no reben la resposta que esperaven i que era d’esperar. Tot feia pensar que Europa els acolliria de manera organitzada, valenta. Només Alemanya ha donat una resposta que, enmig de la gran indiferència, ha estat adequada i valenta. Mentrestant, campaments de refugiats, que es compten per centenars de milers, es troben sense poder avançar i sortir del caos i la misèria que els afligeix en camps inhumans, la majoria. La Unió Europea no es posa d’acord en què cal fer i com operar davant d’aquest drama humà.

Hom es pregunta si Europa, la Unió, ha perdut la memòria en relació als valors que sempre havia defensat, que han estat el fonament essencial de la seva existència, ultra evitar la guerra entre els seus estats membres, procurar un benestar social generalitzat per a la seva població i la lliure circulació dels seus habitants entre països.

I ens trobem, que lluny dels principis basats en l`humanisme, que sempre havia defensat, els darrers determinis que ha pres la UE quant la migració humana per obtenir refugi a què fem referència, tendeixen a demostrar que els pressupòsits predicats per Lluís Vives, català de València, i Erasme de Roterdam, fonament sevesde les virtuts cíviques i morals confirmen el seu abandó i una negligència vergonyant.

Hi ha una lògica explicació en la inquietud que provoca aquesta situació a governs i població, davant l’allau de gent forana, de raça diferent i de cultura diversa. És, però, decebedor i altament preocupant que la inquietud fins a cert punt justificada, hagi cegat la clarividència per a cercar solucions concretes per a una acollida digna a cada un dels països.

En els grans moments crucials de la història d’Europa, en circumstàncies de daltabaix que es vivien, van aparèixer capdavanters que van liderar moviments d’ordre social i organitzatius de gran abast que van pal·liar desgràcies que afectaven de manera profunda llurs països o poblacions. Només cal recordar les diverses invasions patides, fruit de les guerres que ens recorda la història.

Amb bon criteri, a parer nostre, el president de Catalunya ha ofert la gestió del seu govern, per a acollir d’entrada, quatre mil cin-cents refugiats. Bona notícia de debò, encara que no es pot fer factible a causa dels impediments que el govern de l’Estat hi posa. Segurament que, en oferir aquesta acollida, el President haurà pensat i planificat quin destí tindrà, en cas que la seva proposta tingui èxit, la població refugiada.

Amb tot, em permeto aquesta reflexió : Tants pobles abandonats que hi ha a Catalunya,no seria possible iniciar-ne una reconstrucció amb l’ajuda del personal que arribi, degudament seleccionat per oficis ? És evident que caldria establir un pla especial tant en l’ordre laboral com assistencial i també quant a la vivenda i ubicació geogràfica. Un somni. Ben segur. Hi ha, però, somnis que es fan realitat, malgrat tot.

Aquesta reflexió, obeeix a la ferma convicció que acollir persones refugiades és digne, necessari i humanitari. Després de l’acollida, què ? Vaig sentir pels mitjans de difusió que el cap dels Serveis Territorials de Girona ha ofert reobrir, si és el cas, escoles rurals, suara tancades per manca d’alumnes, a nois i noies procedents d’aquesta migració que cerca refugi. Una situació no avala l’altra, tanmateix però la idea d’oferir escoles clausurades, però, no es podria pensar i fer realitat amb els pobles abandonats ?