Capgròs
Es palpa en l’ambient la proximitat de canvis. Un d’ells, una reforma laboral més profunda. Sembla ser que les altes indemnitzacions per acomiadament són un fre a la creació de nous llocs de feina. D’entrada sobta que parlant de contractar un ja pensi en les condicions d’acomiadament però el que realment em sorprèn és que es vinculin ambdues coses. Els nous contractes bé que deuen tenir una fase de prova sense haver de donar cap explicació, i tot i així, si les coses van malament just després del període de prova, no hauria de venir d’uns quants dies d’indemnització de més o de menys. Un no pot evitar pensar que realment l’interès està en l’acomiadament a baix cost d’aquells que porten molts anys a l’empresa. Posem l’exemple d’un treballador que acomiadar-lo a data d’avui costés 100.000 eur i després de la reforma la tercera part, i a més a més una part de l’import fos posat per un fons de garantia. Què suposaria això?
Òbviament pot donar-se el cas que un treballador mereixi l’acomiadament però en aquest cas, ja hi ha els acomiadaments procedents, que no costen pas gaires diners. Potser hi ha alguna altra motivació addicional que se m’escapa i que justificaria la retallada de les indemnitzacions però no és aquesta la qüestió sobre la qual vull incidir. El que realment m’amoïna són les possibilitats que obriria una reforma així i com podrien repercutir en el nostre país. Podem obrir un forat a la porta per tal que entri i surti el gat però aquell forat obre l’entrada i la sortida a d’altres animalons en els quals potser ni tan sols pensàvem.
En una empresa familiar puc estar d’acord en que l’amo contracti a qui vulgui, i amb procediments poc transparents, ja sigui a dit o suposadament vestits de processos objectius. Al cap i a la fi arrisca els diners de la seva butxaca. D’altra banda, què passa en aquelles empreses on un gestor nouvingut arrisca els diners d’altres? Podem permetre que es gestioni, per exemple, diners públics com si fos una empresa familiar? En aquests casos em ve al cap una entrevista apareguda a la contra de La Vanguardia ara farà gairebé un any a Rosamund Thomas, directora del centre d’ètica econòmica i política de Cambridge. El títol era prou eloqüent: “no esperi que ningú sigui ètic: exigeixi-li per contracte”.
Rebaixar les indemnitzacions per acomiadament improcedent obre les portes als gestors sense escrúpols per a acomiadar persones vàlides i reemplaçar-les per amics i familiars que el seu major mèrit sigui precisament “aquest”.
La possibilitat d’acomiadar persones vàlides obre la porta al terror indiscriminat i al sectarisme: o combregues amb qui ostenta el poder i rets obediència cega, o t’amenaço constantment, ni que sigui subliminalment, amb l’acomiadament. Basta amb agafar un únic cap de turc, acomiadar-lo de forma improcedent, i que serveixi d’exemple per a que ningú gosi aixecar el cap. Això elimina totalment la possibilitat de qüestionar, i amb polítiques de pensament únic difícilment serà possible la innovació i el progrés.
És ben conegut que els països on hi ha més corrupció són més ineficients i els països més ineficients solen tenir altes quotes de corrupció. La pregunta final és: aspirem a la millora de la productivitat i l’eficiència forçant l’existència de compromisos ètics i la lluita contra la corrupció, o fem una altra reforma laboral i obrim la porta als acomiadaments i terror indiscriminat esperant que això porti llocs de feina?
Comentaris