Reforma o transformació?

Deia en Marcel Proust, que “l’únic veritable viatge de descobriment consisteix no en cercar nous paisatges, sinó en mirar el mateix amb nous ulls”. Som testimonis privilegiats d’un temps de canvi profund, d’una època de característiques, m’atreveixo a dir, inèdites en relació a la història anterior.
La vida és canvi, l’Univers ho és, i els canvis a tots nivells han estat permanents en la nostra trajectòria com a éssers humans. Però només ara, i aquí ve l’element diferencial, tenim consciència no només dels canvis, sinó sobre tot de la velocitat amb que s’estan produint.
Aquesta consciència ens permet fer-nos preguntes. I ens les hem de contestar. Individualment. Temps enrere, les preguntes haurien esperat, perquè els canvis eren lents. De fet, els nostres besavis, vivien probablement tota la seva vida sense veure mai desafiat el seu sistema de creences sobre el que era el món i l’existència. El fet de que ara siguem conscients (no tothom al mateix nivell, és clar) d’això, fa que la nostra vida estigui sumida en la incertesa i la complexitat; i també en la por, perquè no dir-ho. Però per altre banda, paradoxalment, tenim també l’oportunitat, com mai en cap altre època, d’experimentar-nos a nosaltres mateixos com a éssers humans i d’adquirir la capacitat de ser creadors del canvi que ha de portar-nos a una nova forma de societat, més justa, més lliure, en la que els ciutadans siguem tinguts en compte.
Polítics i mitjans es capfiquen en adjectivar aquesta “crisi” de financera, econòmica i altres qualificatius, quan realment és una crisi de “percepció”. De percepció sobre el que és o no important, sobre el que realment som i el paper que hem de jugar, individual i col·lectivament, en la nostra evolució. Haurem de “deconstruir” moltes coses pel camí, perquè no te cap sentit “rescatar” o “salvar” el que no te solució. El sistema no aguanta. I, el que és més important, els ciutadans no volem més enganys, ni més manipulacions. Volem ser “tinguts en compte”, i no només que “ens comptin” com faran una vegada més amb els nostres vots el 20N.
Miro amb una inevitable admiració als islandesos, que van saber prioritzar la democràcia per damunt els “mercats”.
Que no es pensi ningú que n’hi ha prou amb un canvi de govern o de sigles. Està clar que cap dels grans partits del nostre país està disposat a sortir se’n de la ratlla d’un sistema que, si no canvia, es col·lapsarà definitivament.
Però un nou món vol néixer, cada vegada son més les persones que miren el paisatge amb nous ulls. Els d’una nova consciència més humana nascuda a partir dels límits de la crisi.