De senzill, res de res

Per encetar el cicle de tardor aquest cop el Monumental s’ha vist amb cor de fer-ho amb una proposta de digestió gens plàcida. En una decisió agosarada, allunyada del to eclèctic i confortable que predomina sovint a la seva programació i al qual té acostumada la parròquia habitual d’espectadors, el teatre de titularitat municipal ha fet venir ‘Lectura fácil’. És la versió escènica de la novel·la homònima de Cristina Morales que  Alberto San Juan ha adaptat lliurement i també s’ha encarregat de dirigir. Produïda i estrenada fa gairebé un any al Centro Dramático Nacional, té per tant l’aval del Ministeri de Cultura.

Transgressió i impacte

Escrit el 2018 amb forma i voluntat transgressora, el text de Morales de seguida va tenir un gran impacte en els cercles de consum de literatura impresa. El mateix any ja va guanyar el Premi Herralde de Novel·la i, el següent, el Nacional de Narrativa.

El relat desarma el concepte de discapacitat socialment imposat, aquell que convé als poders establerts i que el conjunt de la societat benpensant assumeix amb la impostura d’una aparent commiseració. O sigui: el mecanisme que garanteix la delació i el domini sobre col·lectius de persones a les quals es constreny amb estigmes, es tracta com a inferiors i es bandeja a una convivència marginal.    

Alberto San Juan, dramaturg, director, actor i també activista fundador del Teatro del Barrio de Madrid, pren el material narratiu de la novel·la –que es reclama contestatària, lasciva, feminista i insolent– i basteix el muntatge de ‘Lectura fácil’.

Confinament, persecució i traves

El desenvolupament de tota la representació s’encaixa en una escenografia única. Un espai tenebrós, aparedat i impersonal, que tant pot figurar un habitatge, un jutjat, un local abandonat, un centre de teràpia, un vagó de metro o una garjola. Sempre amb l’evidència de confinament i de penalitat. 

Enmig, quatre cosines –Nati, Patri, Ángeles i Marga– totes etiquetades de diversitat funcional associada a algun tipus de trastorn mental, que han estat temps vivint en una institució de protecció social i que ara comparteixen un pis tutelat. A empentes i rodolons van complint el ritual d’activitats de teràpia i de socialització a què estan obligades. Però quan les autoritats decideixen sotmetre Marga a una intervenció d’esterilització forçosa, ateses les seves expansions sexuals fora de norma, ella s’escapa i va a raure a un local amb l’ajuda d’uns okupes llibertaris. Perseguida per la policia i sotmesa a un procediment judicial, acabarà operada i totes quatre recloses en un centre d’internament.

Si la narració accentua el que ocorre a les quatre protagonistes de l’obra és per senyalar que la seva actitud radical no és patologia, sinó defensa contra l’opressió i contra les traves sistemàtiques que s’exerceixen sobre les persones marcades de discapacitat, que són privades d’una vida plenament lliure. Per això reivindica l’accés universal al plaer.

També delata la utilització del llenguatge com a arma d’exclusió contra qui, per dissidència o per mancança, no observa una correcció normativa impostada, aquella que en els usos burocràtics i judicials arriba al paroxisme i és motiu de molts abusos.

Tibantor

En la sempre arriscada comesa de transformar una novel·la en objecte teatral, s’ha de dir que Alberto San Juan, partint d’un text certament endimoniat, demostra mèrit. Com també en dirigir i compenetrar un elenc en què intervenen quatre persones amb diversitat funcional que, bo i les dificultats, donen més sentit al que s’esdevé a l’escenari, amb més mereixement encara.

El director demostra igualment ofici afegint pinzellades de comicitat de collita pròpia que, sense perdre potencial transgressor, temperen l’escull que per a l’espectador suposa la tibantor provocativa que Cristina Morales ha buscat expressament en moltes situacions, sigui amb càrregues de rotunditat doctrinal que reparteixen xarop d’estopa a tot cristo que no combregui amb les seves tesis, sigui amb la caracterització de la condició marginal dels seus personatges a costa de sobredosis de renecs, sigui amb la recreació exprés d’escenes de sexe.

Però enrevessada com és, la funció no acaba de resultar rodona i el públic només hi pot entrar amb incomoditat. Funciona a batzegades, quan aconsegueix desembullar-se. Hi pesen massa les hipèrboles i les digressions, com si l’atmosfera coercitiva i el marc de reclusió que hi domina haguessin empresonat també l’evolució argumental. Al final fa la impressió que tot es podria haver ventilat escurçant-la sense perdre substància dramàtica. O potser ja es tractava que no fos fàcil per ningú.