Retrospectiva al virus

La contemporaneïtat més rigorosa ha fet acte de presència a la programació del Monumental amb la tercera de les propostes de la temporada. Ha estat amb ‘Immunitat’, una obra que es va estrenar el mes de juliol dintre el Festival Grec de Barcelona i que fa un mes i mig que està girant per diversos teatres de Catalunya. L’ha escrita i dirigida Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978), que ha estat distingit aquest any amb un dels Premis Nacionals de Cultura. Es tracta d’un autor, director i professor de teatre molt prolífic, amb una trajectòria reconeguda i premiada de més d’una quarantena de títols representats a diversos països del món, que ha destacat també pel seu impuls a projectes de difusió de la dramatúrgia catalana més actual.

La realitat, matèria primera

En la seva producció, Casanovas acostuma a passar pel sedàs de la recreació escènica fets i situacions extrets de la realitat immediata que tenen notables implicacions socials i polítiques. En ocasions ho fa amb un exercici rigorós de teatre documental: partint de testimonis i de material informatiu autèntics, als quals aporta l’agulló d’una elaboració artística que contribueix a una recepció crítica per part de l’espectador. D’ell, per exemple, el públic mataroní pot recordar bé ‘Jauría’ –que es va poder veure igualment al Monumental el febrer de 2020– sobre l’anomenat cas de La Manada, la violació grupal d’una jove comesa per cinc homes durant el Sanfermines de 2016. 

A ‘Immunitat’, però, el codi metodològic no és el mateix. Sí que hi aborda també una qüestió d’actualitat i de fortes repercussions col·lectives, però ara amb un tractament explícit de ficció especulativa.

Imprevisions d’una crisi 

El tema envestit a ‘Immunitat’ és la pandèmia de Covid-19, la crisi que ha aclaparat el món sencer durant dos anys, amb un abast i una gravetat abans inimaginables i de la qual sembla evident que no se n’ha vist encara el final. La circumstància de partida que s’hi planteja és la de sis persones anònimes que han estat triades i convocades mitjançant un dispositiu d’intel·ligència artificial. Identificades només per un número i recloses en una sala, se’ls requereix una mena d’experimentació demoscòpica: hauran de deliberar sobre la gestió feta per les institucions durant els moments de més impacte de la pandèmia i treure’n conclusions per tal de millorar-la si es produeixen futures crisis. A cada interrogació hauran de votar a favor o en contra, però el dispositiu els exigirà unanimitat.

Aquest envit els suposarà haver de debatre els motius i les seqüeles d’una catàstrofe insospitada i, sobretot, les restriccions, mancances i deslleialtats que tothom va haver de patir. D’aquesta manera afluiran per part de cadascun dels participants opinions, vivències, afliccions, prejudicis i interessos. Prescindint d’anatemes, al capdavall constitueix un mostrari prou fidel de la polarització de posicions que es van produir a la societat. 

Jordi Casanovas aconsegueix d’anar-lo descabdellant amb un bon domini de la intriga i una dosificació eficaç de l’acció dramàtica. En aquest sentit, que vagi fent sorgir noves circumstàncies de forma inesperada és ben coherent amb les contínues imprevisions que van caracteritzar l’erràtica conducció de la pandèmia en els seus moments més crítics.

Sense veredicte  

La interpretació, a càrrec de Javier Beltrán, Borja Espinosa, Òscar Muñoz, Vicenta Ndongo, Ann Perelló i Mercè Pons, és necessàriament coral i cadascú compta amb moments més accentuats. Tots compleixen el seu paper, hi ha qui més bé i d’altres justet.

Així, a ‘Immunitat’ es torna a veure l’habilitat de Casanovas per tractar esdeveniments coetanis trets de la realitat i vincular-los amb una ficció dramàtica que els fa de mirall. No pretén, però, dictar cap veredicte conclusiu. A tot estirar, deixa caure una certa prevenció sobre la difícil relació entre intel·ligència artificial i democràcia quan, al llarg de l’obra, fa evident que la lògica de l’algoritme usat per a la tria dels sis participants a l’experiment no en té res d’innocu i que ni tan sols hi han acudit amb plena llibertat. I encara potser una altra insinuació: en situacions d’adversitat, quan tot es presenta de trascantó, potser és millor sumar voluntats que no pas que cadascú vagi a la seva bola. Doncs això.