Represa teatral

Encara que el recentment inaugurat espai escènic del Cafè Nou ja hagués començat la temporada una mica abans, ha estat en el primer cap de setmana del mes d’octubre que els dos teatres grans de la ciutat han encetat les seves programacions.

La Sala Cabanyes ho ha fet diumenge amb ‘Arsènic i puntes de coixí’, l’enginyosa comèdia de Joseph Kesselring estrenada a Nova York l’any 1941, en un moment en què el seu humor macabre pretenia produir efectes balsàmics en un públic aclaparat de preocupacions per un context de guerra. Poc després va tenir una gran difusió mundial per l’adaptació cinematogràfica que en va fer Frank Capra. Ara, la versió presentada al teatre del Centre Catòlic l’ha dirigida Encarna Hernàndez, compta amb un elenc intergeneracional propi de la casa i estarà inicialment en cartell fins al 16 d’aquest mes.

Clua, sinònim d’èxit

Per la seva banda, dissabte el Teatre Monumental posava en escena la primera de les sis obres que té anunciades des d’ara fins a mitjan desembre. Es tracta de ‘L’oreneta’, que arribava precedida d’un gran ressò a diversos països, amb èxits a manta. 

El seu autor, Guillem Clua, nascut l’any 1973 a Barcelona, és periodista, dramaturg, guionista de cinema i televisió, a més de professor d’escriptura dramàtica. Amb una vintena llarga de peces teatrals, la majoria publicades i traduïdes a distintes llengües, acapara un nombre fabulós de premis –només ‘L’oreneta’ n’ha merescut deu, si es compten els aconseguits en totes les versions i llocs on s’ha representat– i és segurament una de les figures actualment més reconegudes en el panorama internacional, d’entre la dramatúrgia produïda a l’estat espanyol.

‘L’oreneta’ es va estrenar el 2017 a Londres i no ha estat fins cinc anys després que s’ha pogut veure en català, primer a Barcelona i actualment de gira pel país. Entremig, amb múltiples produccions i les corresponents traduccions, ha recorregut Brasil, Espanya, Estats Units, França, Grècia, Itàlia, Perú, Puerto Rico, Regne Unit, Romania i la República Dominicana.

Com en d’altres textos seus, Clua planteja en aquesta obra una història que resulta propera a tots els públics, tant pels ressons d’actualitat que té el seu rerefons –en aquest cas, el terrorisme islamista i l’homofòbia– com pel joc de sentiments amb què confegeix la intriga per motivar oportunament els de  l’espectador. El que ens explica és la relació, l’antagonisme emocional i l’acceptació darrera que s’estableix entre l’Amèlia, una eminent professora de cant i en Ramon, un jove que vol que li doni classes per poder interpretar una cançó en un acte en memòria de la seva mare morta. De seguida, però, es fa evident que el pretext és fingit i es van desvelant detalls previs de la vida de tots dos, amb una rècula d’incomprensió, patiment, solitud i desconsol per la pèrdua violenta d’algú estimat. I aquest és el nus conflictiu però indefugible que lliga ambdós personatges: la mort en un atemptat del que, segons la vivència de cadascú, ha estat en exclusiva fill o amant.

Ponderació eficaç

L’atractiu de ‘L’oreneta’ és que atresora molt de talent i el posa en pràctica. Començant pel material literari escrit per Guillem Clua, amb uns diàlegs ben travats per a desenvolupar una estructura argumental sensible i alhora convincent, que no es mou ni un mil·límetre de la correcció socialment acceptada. Ni tan sols en els moments en què la dialèctica entre en Ramon i l’Amèlia és més picada.

També són remarcables les interpretacions de Dafnis Balduz i d’Emma Vilarasau. Excel·lents actors, tots dos es mostren ponderats. Plens de coratge però sense cap excés. Conscients que es mouen sobre un fil melodramàtic delicat, eviten la sensibleria i la deriva maniquea. En aquest ajustament virtuós hi ha també la mà de Josep Maria Mestres, el director, que ha optat adequadament per la contenció, per servir millor el text de l’autor.

No és d’estranyar, doncs que aquest muntatge hagi satisfet plenament els espectadors que van omplir el Monumental i que sigui un molt bon començament de temporada.