El relat de la violència sexual a la guerra dels Balcans, al Monumental

‘Encara hi ha algú al bosc’ es l’obra que es podrà veure el divendres 18 a partir de les 20h al Teatre Monumental de Mataró. Un muntatge dirigit per Joan Arqué Solà que és només una part d’un gran projecte (obra de teatre, documental i instal·lació fotogràfica) de l’equip de Cultura i Conflicte. Un minuciós treball de recerca i de creació escènica a partir de diversos viatges a Bòsnia i Hercegovina per donar veu a les dones víctimes d’aquest conflicte, i als fills i filles nascuts de les violacions que van patir.

Divendres 18, a les 20h al Teatre Monumental (la Riera, 169). Entrades esgotades

Aquesta tardor ha fet 25 anys que va acabar la guerra de Bòsnia i Hercegovina, al cor d’Europa. Un conflicte que va enfrontar, de 1992 a 1995, bosnians d’origen serbi, croat i musulmà. Mentre a Catalunya celebràvem els Jocs Olímpics, entre 25.000 i 50.000 dones, nenes i homes van ser víctimes de violació com a estratègia de neteja ètnica. Les supervivents i els fills/es nascuts de les violacions, denuncien 25 anys després, el silenci i l’estigma amb el que han hagut de conviure i ens mostren la seva lluita incansable per què es faci justícia.

Aquest triple treball permet explicar amb diferents llenguatges i per a diferents públics un capítol encara no tancat de la història d’Europa: la impunitat, el silenci, el cos de la dona com a territori de conquesta, i la mirada d’una nova generació que malda per tancar ferides i construir una societat igualitària.

El muntatge teatral 'Encara hi ha algú al bosc' és una producció del Teatre de l’Aurora i Cultura i Conflicte. Una obra escrita per Anna Maria Ricart, dirigita per Joan Arqué i protagonitzada per Ariadna Gil, Montse Esteve, Judit Farrés, Magda Puig, Òscar Muñoz, Pep Pascual i Erol Ileri. Un text compromès que parla sobre les dones que van sobreviure les violacions sistemàtiques durant la guerra a Bòsnia i Hercegovina i sobre els fills i filles nascuts dels embarassos forçats, que ara tenen just 25 anys. El muntatge teatral evoca també la Barcelona Olímpica del moment i la contradicció de viure l’eufòria dels anys 90 mentre a només dues hores d’avió es produïa un genocidi davant les càmeres de la televisió.