Quan s’esborra tot

Divendres passat recalava al Monumental la tercera de les propostes incloses a la seva programació actual. També amb molt bon resultat, com en cites anteriors: teatre ple i públic més que satisfet. S’hi representava ‘El pare’, de l’escriptor francès Florian Zeller.

Els espectadors mataronins recorden segurament que fa sis anys aquesta obra ja es va poder veure en castellà al mateix teatre, aleshores amb direcció de José Carlos Plaza i amb l’actuació destacada d’Héctor Alterio. Ara la versió catalana l’ha dirigit Josep Maria Mestres i la protagonitza Josep Maria Pou. 

Florian Zeller (París, 1979) és politòleg, professor, novel·lista, guionista, realitzador cinematogràfic i sobretot dramaturg d’èxit, acaparador de guardons i garantia de taquillatges abundosos. ‘El pare’ n´és un bon exponent. Estrenat el 2012 a la capital de França, va guanyar tres premis Molière –els de més prestigi del teatre francòfon– i ha estat traduït i portat als escenaris de més de trenta països. Adaptat al cinema pel mateix Zeller, l’any 2021 també va ser distingit amb dos premis Oscar, un d’ells per a Anthony Hopkins com a actor principal.  

Narració subjectiva

‘El pare’ és un text concebut expressament per a un actor septuagenari, que s’endinsa en una qüestió delicada i d’actualitat: com abordar la demència senil. Descriu el procés de minva de la capacitat cognitiva de l’Andreu –un home gran amb un caràcter, una formació i una posició considerables– que va perdent la memòria, la percepció de la realitat i, en conseqüència, la seva autonomia. 

L’autor ens el mostra des de la perspectiva de les pertorbacions que el personatge sofreix, de manera que el públic queda submergit en una narració subjectiva, discontínua i potser a estones suposada. Així es fa càrrec del trastorn cada vegada més accentuat que el porta a viure situacions incomprensibles, tant per ell com per la seva filla, que es preocupa de cuidar-lo. A poc a poc la comunicació es va fent impossible, no reconeix els seus familiars i les espurnes de lucidesa són escasses. S’accentua el dol per la carència de records i de referents en un entorn que es volgudament buit i fred, fins al crit de regressió i d’angúnia final amb què l’Andreu es pregunta qui és i reclama la seva mare.

Conflicte creixent

Florian Zeller juga hàbilment amb les el·lipsis per crear inseguretats i per dosificar la càrrega sensible de la història de patiments que és ‘El pare’. Si a l’inici es permet alguns flaixos d’humor, paulatinament va carregant la tinta en la seva dimensió conflictiva sense deixar del tot el to irònic. Persones, actituds, llocs i incidents es confonen per tensar la corda dramàtica. En això també hi ajuda l’espai únic de l’escenografia del muntatge, que es com una capsa neutra de la qual l’Andreu no pot escapar-se i que es difumina per passar a ser de manera incerta el seu propi pis, l’apartament de la filla o l’habitació impersonal d’una residència. Una cuidada il·luminació accentua la sensació de tancament i d’imprecisió temporal que domina tota la funció.

Lluïment

La senzillesa amb què Josep Maria Mestres ha portat a escena ‘El pare’ és d’una clarividència notable. A partir de l’eficaç traducció de Joan Sellent, fa que el text de Zeller flueixi amb la interpretació magistral que Josep Maria Pou fa en el paper nuclear. Dir que és lluïda, que ho és, és quedar-se curt. Des de l’inici fins a l’últim alè sap transmetre les contradiccions de la despossessió progressiva de la identitat del seu personatge, que fa tentines de la súplica a l’acidesa o de l’estirabot a l’aflicció. De la mateixa manera, a la resta del repartiment, aconsegueix que Mireia Illamola, Josep Julien, Victòria Pagès, Pep Pla i Rosa Renom juguin també molt bé els seus rols, que no són pas fàcils, perquè el guió els exigeix que tinguin moments boirosos i contradictoris. No és d’estranyar, doncs, l’ovació emocionada que va tancar la representació.