Oda a la superació

Com en anteriors cites d’aquesta temporada, diumenge passat el Monumental es va tornar a omplir fins al capdamunt. Aquest cop amb ‘La trena’, la versió teatral de la novel·la del mateix títol de Laetitia Colombani, un best seller mundial.

Colombani (Burdeus, 1976) és actriu, guionista, realitzadora de cinema i també novel·lista. ‘La trena’ és la seva primera obra de gènere narratiu. Publicada l’any 2017, ha estat traduïda ja a quaranta idiomes, ha venut més d’un milió d’exemplars, se n’ha fet una versió per a infants, ha acaparat una vintena llarga de premis literaris i d’aquí a uns mesos se n’estrenarà la transposició cinematogràfica, dirigida per ella mateixa.

Tríptic de vivències

La novel·la descriu amb habilitat la il·lació simbòlica que enllaça les dificultats vitals de tres dones emplaçades en indrets del món molt distanciats, d’arrels culturals ben diferents i de posicions socials també desiguals. Smita és de l’Índia, de la casta dels intocables, la més baixa, i sacrifica els propis cabells al déu Vishnu com a ofrena perquè la seva filla de sis anys pugui anar a l’escola en lloc d’haver de netejar latrines, la imposició que sempre han patit les dones de la seva família. Giulia és de Sicília i, arran d’un accident greu del seu pare, es veu forçada a tirar endavant la seva empresa tradicional de perruques en un entorn crític que li coarta també la relació amorosa que manté. Finalment Sarah, del Quebec, és mare de tres fills i advocada brillant amb una gran carrera en un famós gabinet jurídic, d’on serà bandejada quan se sàpiga que té càncer de mama.

Les vivències que aborda l’obra de Laetitia Colombani estan descrites amb la força d’una faula planera i efectista que posa el dit a l’ull a un món i a unes circumstàncies  regits plenament encara pels preceptes del patriarcat. Però per bé que el relat està ben aconseguit, li falta dimensió analítica.  

Del text a l’escena

L’èxit aclaparador de la novel·la és el que va motivar que Cristina Genebat i Marta Marco decidissin adaptar-la i fer-ne una dramatúrgia per convertir-la en peça de teatre, muntar-la i interpretar-la. Aquesta aventura la van compartir amb Clara Segura, que s’hi va posar al capdavant i així ha estat la seva primera direcció escènica. Per completar l’elenc van comptar també amb Carlota Olcina. Un equip motivat i ben avingut. 

L’espectacle que n’ha sorgit ha tingut uns resultats igualment notoris. Estrenat el setembre passat al Teatre Goya de Barcelona, l’acollida del públic ha estat clamorosa. Allà va esgotar les localitats de gairebé un centenar de funcions. Des de gener està fent una gira que l’ha portat o el portarà per més de quaranta escenaris de Catalunya i Mallorca, entre els quals el del Monumental. A més, ja s’han començat a vendre les entrades per a una nova estada que s’ha programat al Goya a partir del febrer de l’any que ve. 

En consonància amb la simplicitat del text de partida, la recreació teatral de ‘La trena’ que han fet Clara Segura i les seves companyes ha optat per la senzillesa. Encertadament. Tota l’acció dramàtica, facilitada només per un quants objectes i petites projeccions que ajuden a situar-la, transcorre en un espai volumètric format per tres plans verticals on hi ha obertures a manera de portes i finestres. Petits moviments coreogràfics i algunes sintonies musicals la complementen. Amb aquests elements s’entrelliga la trama i es dona peu a uns passatges i uns ambients on s’esdevé l’actuació de la tríada de protagonistes. Les tres actrius les encarnen en seqüències alternades que són com flaixos correlatius que els exigeixen interpretar també un munt d’altres personatges col·laterals.

A més de dirigir, Clara Segura es planta a les vores de l’escena i assumeix el paper de narradora –que en part és també la personificació de la mateixa Colombani. Els seus comentaris continuats permeten anar apuntant els referents necessaris per emmarcar l’acció i així alliberar de càrrega narrativa les intervencions escenificades. El conjunt és com un cúmul de pinzellades que componen la impressió d’un retaule vivent a manera d’homenatge a unes dones que exemplifiquen la lluita per superar les adversitats que pateixen pel sol fet de ser-ho. Són dues hores de representació on tot és correcte i tot emotiu. Per això agrada tant.