Maria Escalas: “Has de ser honesta amb tu mateixa quan escrius”

La Maria Escalas està d’enhorabona. La seva nova novel·la ‘A la seva ombra’, que encara es farà pregar uns mesos per ser a les llibreries, li ha valgut el guardó Llorenç Villalonga dels prestigiosos Ciutat de Palma. En el text, aquesta músic, antiga professora i ben present en el dia a dia de la ciutat i la cultura mataronines, toca temes com la violència masclista a partir de la història d’una compositora mallorquina silenciada pel fer de ser dona. El títol s’afegeix a novel·les d’èxit, com ‘Abans que el teu record torni cendra’, ‘Sara i els silencis’ o ‘Estimada Mirta’, que han consolidat la trajectòria d’aquesta mataronina que va decidir que la literatura seria la seva vida. Treballa diàriament a un coworking on tot són pintors plàstics i ella, que va fent amb l’ordinador. Imparteix classes, porta clubs de lectura, fa de lectora editorial i col·labora en mitjans com ‘Catorze’ i ‘Valors’, a més de ser instrumentista i cantant en conjunts com el Cor Ciutat de Mataró. 

És la protagonista de l'Entrevista de Capgròs d'aquest mes de març. 

Comencem pel final: guanyadora del Premi Ciutat de Palma. Sona molt bé.

M’han premiat per una novel·la que publicaré després de l’estiu. És un premi que estic molt contenta perquè és totalment net, literari amb jurat independent i que es fa a cegues. El jurat va llegir la meva obra sense saber de qui era… i la van triar! És un premi bastant prestigiós perquè es premia la qualitat literària i guanyar-lo és una gran satisfacció.

Com és rebre una notícia com aquesta, com ho vas viure?

Em van trucar i em van dir allò de “no es retiri, que ara parlarà amb el Conseller de Cultura de l’Ajuntament de Palma” i jo ja vaig començar a plorar en veure de què anava. És una alegria molt gran però és clar, no ho podia dir. Anava pel carrer com quan estàs embarassada i encara no li pots dir a ningú, que vas amb una rialla beneita d’orella a orella.

L’acte dels Premis Ciutat de Palma ha estat envoltat de polèmica, però.

L’Ajuntament de Palma ara és del PP i Vox i volien fer que el premi fos també en castellà i això va generar molta controvèrsia. Finalment s’han fet dos premis. L’acte va ser una cosa molt oficial, amb la Presidenta i l’Alcalde, això sí.

Tu ets mallorquina i també mataronina.

Una mallorquina continental que he viscut sempre a Mataró i sempre he fet la vida aquí. La veritat és que tinc el cor dividit perquè sempre he estat mallorquina i sempre me n’he sentit. 

Sales?

És clar. I fins i tot hem fet sobrassada al pis de Mataró! Jo amb el meu marit parlo català però amb els meus fills parlo salat. Aquest premi, però, no me l’han donat pas per mallorquina. 

Quan escrius, com esculls si sales o no sales?

Faig el que cada personatge em demana. La primera novel·la que vaig fer tenia dos arcs temporals: una a Filipines i l’altre a Mallorca. El que vaig fer és que el narrador parlava en català central però els personatges parlaven en mallorquí. Estava inspirat en els meus avis i òbviament jo no podia fer que els meus avis no parlessin mallorquí. Els personatges parlaven tal i com recordo que ells parlaven. Al principi era una cosa que em feia por, perquè penses si això pot fer enrere una editorial, aquest petit punt de dificultat, però l’editor em va dir tot al contrari. Has de ser honesta, quan escrius. No pensar en si agradarà si no en quina és la millor manera de contar una història. D’històries bones n’hi ha a grapades, la diferència és trobar la bona manera d’explicar-les. Saber explicar una història és com aquella gent que sap explicar millor un acudit, que et pixes de riurere i en canvi explicat per algú altre no et fa ni gràcia. 

És una qüestió tècnica, doncs, explicar bé les històries?

No, però hi ha ajudes. Per exemple, no et quedis mai amb la primera manera com expliques una cosa. Cal mantenir la intriga, treballar amb ordre, decidir com explicaràs la històries i les passes que faràs. Una cosa és escriure una història i l’altra és redactar-la, que és quan ve la feinada. I sempre has de tenir un marge per veure què funciona i què no. És important no encarinyar-te de cap idea inicial i ser prou crític amb tu mateixa per veure què cal canviar. Per això necessitem gent que ens llegeixi, que ens digui com anem, què funciona i què no.

Quant temps pot implicar una novel·la?

Hi ha molts temps. Jo una novel·la la començo per l’escaleta, decideixo les peces del trencaclosques i les redacto per separat. Després ho uneixo tot en un arxiu i a partir d’aquí vaig fent revisions i versions. Jo esborro molt. Esborro més que no pas escric. Una cosa curiosa que és menys conegut és el tempo entre que tu dones per acabada una obra i quan surt publicada. És un temps necessari, perquè necessites allunyar-te’n i mirar-te-la amb uns altres ulls. És un moment per tu, que penses en altres històries.

Ets una escriptora d’èxit que ha anat molt graó a graó.

He anat passet a passet però és que el 99 per cent de la gent no fa un best seller amb la primera novel·la. Jo estic molt satisfeta d’aquest camí a poc a poc perquè també m’ha ajudat amb la meva por. El dia que m’assec i decideixo dedicar-me plenament a l’escriptura òbviament que tinc por, i això que ja portava tres novel·les i ben venudes. Tenia més de 50 anys i un sou fixe, m’agradava la docència… és fer un pas important i no va ser fàcil fer-lo. Vaig arribar a tornar a la docència un any però ja n’havia desconnectat, no estava sent honesta amb mi mateixa ni amb el meu propòsit de vida. Escriure és el que em fa més feliç de tot. Quan escric m’he de posat un temporitzador per recordar-me de moure’m perquè estic tan absorta que m’hi estaria hores. Amb la música m’havia d’obligar a estudiar i amb l’escriptura m’he d’obligar a aturar-me. Quan arriba el divendres i plego, em sap greu i el diumenge penso: que bé, que demà és dilluns. Això és un luxe. 

Has estat professora i ets escriptora. Com veus la societat i el jovent actual, respecte la lectura?

Jo sóc optimista. De mena i amb tot, també val a dir-ho. Ho aplico a l’escriptura com a la vida general. Sí que és veritat que vas a França, per exemple, i en el poble més petit tenen fins a quatre llibreries que són les que acabem tenint en una ciutat com Mataró. Jo voldria que hi hagués més llibreries i més gent que llegeix, és clar, però també veig que hi ha molts clubs de lectura, molta gent inquieta i gent que busca en els llibres quelcom. Sempre hi haurà qui necessita expressar-se i sempre hi haurà qui gaudeix de llegir aquestes històries. Una altra cosa és si hauríem de buscar un altre tipus de ficció més enllà del llibre: a Estats Units hi ha molts escriptors que viuen de guionitzar sèries i es fa una ficció boníssima. Sí que és cert que al tren ja quasi no s’hi veuen llibres i veus tothom amb el seu mòbil però prefereixo ser optimista.

Quina reacció reps dels lectors? Com t’hi relaciones?

Que la gent llegeixi el que tu escrius, per si sol, ja és una recompensa brutal. I la fidelitat, que et llegeixin un altre cop, i que t’ho diguin. O els clubs de lectura, que si de per si ja són sensacionals, anar a un club d’una novel·la teva i rebre-hi l’escalf és molt especial. Estic molt contenta del feed-back dels lectors. Fins i tot una dona, un dia pel carrer, em va aturar i se’m va abraçar agraïda pel llibre que havia llegit. Moments com aquests són impagables. 

Quin camí t’imagines per endavant en el món de la literatura?

Jo sempre quedava a les portes dels premis, segona o finalista, però a les portes. No sé què em depararà la vida però he vist que treballant dur i sent honesta, vaig creixent. Cada novel·la ven més que l’anterior i ara he guanyat un premi que podem considerar de primera divisió. Jo vull continuar escrivint i explicant històries. M’agradaria per exemple que em traduissin però venint del català és difícil que et tradueixin al castellà. Els editors pensen que ja em compraran en català, el cercle que em coneix. 

No has ambientat cap història a Mataró.

No, i no serà perquè els capgrossos no donin per a unes bones novel·les. No sé si seria novel·la negra o culebrot. No hi havia pensat tot i que si vull tenir-hi amics, aquí, no sé pas si ho faré. 

I on tenim la música, en aquest dia a dia tan literari?

La música, com l’escriptura, les concebo com a pròpies de la meva necessitat d’expressar-me. Amb la música sóc repetidora, interpreto la dels altres, no creo. Jo sempre he escrit i he fet música, sempre. Escrivint sóc més solista i amb la música toco l'oboè i formo part de conjunts, o també canto en corals. No em puc imaginar la vida sense música i de fet estic més preocupada per la situació de la música que no pas de la literatura.

Per què?

No hi ha una aposta clara perquè la música sigui potent, perquè hi hagi base per a un desenvolupament professional. Jo vaig a Granollers i flipo amb aquell auditori, amb aquelles sales d’assaig i audició, amb el conservatori. Com és que a Mataró no ho tenim tot això i tenim a les corals assajant en condicions que foten pena. La cultura a Mataró està en una situació molt trista. Un cop, un polític em va dir que no teníem tradició musical. Aquí, a la ciutat de la Missa de les Santes o dels Pastorets… A més, que no és excusa. No teníem tradició de castellers i mira quina colla que tenim, que bé que ho fa i quin local que té, per posar un exemple.  Tenim escoles de música que fan molt bona feina però la sensació és que tot plegat resulta molt difícil. Hi ha molt pocs concerts de música clàssica, que s’aguanta pels pèls. És preocupant.