Goldoni, teatre que complau

La programació de teatre i dansa d’aquesta temporada al Monumental ja és a prop de la seva conclusió i com a penúltima proposta ha presentat ‘Coralina, la serventa amorosa’, de Carlo Goldoni, el darrer dissabte d’abril. Es tracta de la producció més recent de La Perla 29, la fàbrica de creació escènica que té la seva seu a la nau gòtica dels baixos de la Biblioteca de Catalunya. Dirigida per Oriol Broggi, com altres muntatges precedents de la seva troupe que també han passat pel teatre mataroní, ha aconseguit una molt bona acollida.

Certament Broggi i companyia tenen demostrada una franca tirada per uns quants dramaturgs italians de referència –Pirandello i De Filippo, a més del mateix Goldoni– als quals s’aproximen amb un tractament despreocupat i lleuger que denota una múrria familiaritat. Tant, que moltes vegades fan ús de fragments xampurrejats en la llengua del país adriàtic, com qui pica l’ullet. També en aquest cas, al començament.

Autor profús i innovador

Goldoni, nascut el 1707 a la llavors República de Venècia, va ser autor d’unes cent cinquanta obres i malgrat els molts èxits aconseguits va morir empobrit al París revolucionari de 1793. Influït per Molière, se’l considera el gran renovador d’aquell teatre còmic i improvisat que tenia més predicament a la península itàlica i a bona part de l’Europa d’aleshores: la Commedia dell’Arte. Tot i seguir-ne les traces, ell defensa la importància i la fixació del text en cada peça teatral, defuig la bufonada gratuïta, dona més consistència al desenvolupament de l’acció i evoluciona cap a una major construcció singular dels personatges, intentant defugir la pura aplicació mecànica d’arquetipus preestablerts i enriquint-los amb tocs de realisme que li permeten una certa crítica de la societat del seu moment.

La comèdia sobre la serventa amorosa que ara s’ha vist al Monumental no és pas de les més sovintejades de Goldoni en els escenaris, però sí que té la virtut de ser la simbiosi útil entre un clàssic teatre d’època, una marcada condició popular i un divertiment amb validesa intemporal. A més, la perspectiva que dona la llunyania respecte al temps en què va ser escrita facilita al director una llibertat d’adaptació que sovint no és tan possible amb productes contemporanis. De fet, els dos altres muntatges de la peça que es recorden en el circuit professional català –el de Luca Ronconi al Mercat de les Flors el 1988 i el d’Ariel García Valdés al Teatre Lliure el 1997– essent tots dos interessants, tenien cadascun un to ben diferent al de la perspicàcia entremaliada amb què La Perla 29 amaneix ara la seva versió. 

Adversitats, embolics i final feliç 

Un estalvi notori d’elements escenogràfics –influència latent de Peter Brook– serveix sobradament a Oriol Broggi per emmarcar la història de Coralina. I afina molt bé el tret amb Mireia Aixalà de protagonista, que amb el seva energia vivifica tota la funció. Ella interpreta la vídua jove i de bon veure, minyona fidel que s’ha criat amb la família d’Ottavio, un vell potentat i babau que ha caigut en l’error de casar-se en segones núpcies amb Beatrice, una mala pècora que l’entabana amb quatre magarrufes i que aconsegueix que el marit calçasses tregui de casa Florindo, el seu propi fill. L’objectiu de la madrastra és quedar-se calés i patrimoni en benefici del fill d’ella, Lelio, un autèntic tros d’ase. Coralina s’apiada del desnonat Florindo, que és un xitxarel·lo que vol i dol, i li fa costat davant les adversitats del joc brut que pateix. Així s’empesca un pla per fer que el xicot s’enamori de Rosaura i que aquesta, filla del ric comerciant Pantalone, correspongui als seus sentiments. L’astúcia de la serventa, els embolics dels criats Arlecchino i Brighella, i la complicitat del notari Agapito fan caure la bena dels ulls d’Ottavio, que fa fora la pèrfida Beatrice. Al final de tot el tripijoc, el casori convingut entre els dos joves s’acompleix feliçment.  

Amb la direcció de Broggi, l’actuació oportuna de tots els intèrprets fa que la maquinària bufa de més de dues hores esdevingui una representació àgil i que entreté l’espectador. Els personatges femenins són els que més l’impulsen. En aquest sentit, l’exercici brillant de Mireia Aixalà en el paper central està ben acompanyat pel que també fan amb encert la mataronina Clara de Ramon i Rosa Gamiz com a Rosaura i Beatrice. Igualment és meritòria la modulació de clown amb què Joan Arqué i Ireneu Tranis donen vida als criats. També Sergi Torrecilla i Ramon Vila posen ofici en els seus Florindo i Pantalone. Xavier Ruano fa un notari que no passa de discret i de Jaume Viñas es pot dir que cau massa en l’astracanada jugant a ser Lelio.

Sigui com sigui l’ambient festiu que impera dalt de l’escenari, que culmina amb el desenllaç alegre de la faula, s’encomana a un públic que es complau a evidenciar que s’ho ha passat bé. I tothom encantat de la vida.