Faula negra, com la culpa

Justament el dia de Sant Simó, tan ple de sabres, trens, drons i d’altres galindaines commemoratives del paisatge tòpic mataroní, va aterrar al Monumental ‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc’ com a tercera proposta programada dins del cicle de tardor. L’obra, de Josep Maria Miró, es va estrenar fa dos anys al Festival Temporada Alta i des de llavors ha tingut molt bona acollida de públic i crítica  arreu on ha estat.

L’autor, que el 2022 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri de Cultura precisament amb aquesta peça, es compta entre els noms més notables del panorama actual de la dramatúrgia catalana. Combina l’escriptura per a l’escena amb altres treballs com a guionista, director, docent o periodista i alguns dels seus textos han estat traduïts a una vintena de llengües, amb més d’un centenar d’estrenes.

Teranyina tràgica

A ‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc’ Josep Maria Miró construeix amb habilitat una sòrdida intriga que neguiteja l’espectador des del primer moment. L’assassinat i mutilació d’un jove de disset anys és el punt de partida d’una teranyina tràgica, plena de situacions entrelligades que de mica en mica descriuen l’atmosfera d’una localitat rural que no en té res d’idíl·lica. És un no-lloc, un espai que despersonalitza els subjectes que hi transiten i fa malbé les seves vides, a l’igual que ho són el camp de farratge, la rotonda, la carretera comarcal, els encontorns del bosc, la serradora, la gasolinera i altres indrets fronterers on discorre també l’acció dramàtica.

Fatalitats, desamors, secrets intuïts, sexe furtiu, malsons, nits en blanc, enganys heretats i morts ominoses componen una faula tenebrosa de tot allò inconfessable que corseca per dins una petita comunitat humana amb la impostura d’atribuir la culpa dels seus mals “als que venen de fora”. 

Parquedat i talent en la interpretació

Miró ha creat un embull molt ben travat, tan tenyit d’ombres d’infelicitat i de desesperança, que demana una transposició molt delicada perquè no grinyoli dalt d’un escenari. La direcció de Xavier Albertí ha respost a aquesta exigència, convertint la parquedat en l’eina clarivident que aconsegueix fer ressonar el text amb un cabal de matisos que l’enriqueixen.

Però el prodigi de convertir un material trencadís en una sòlida representació no s’acompliria sense el protagonisme de Pere Arquillué, que hi aporta un insòlit talent interpretatiu amb tant de rigor i tanta contenció en la complexitat del que fa, que és pura excel·lència. Embolcallat d’un negre que domina indumentària i entorn i que ve a ser la paràbola visual d’un buit vital col·lectiu, dona veu i sentit a set personatges diferents amb la llum estricta d’un focus solitari i la vermellor tot just apuntada d’un teló de fons. En els monòlegs de cadascun, tanmateix espectres en la foscor, hi brilla però un Arquillué que està de vena i que passa clarament d’un a l’altre amb mínimes mutacions en el to, el gest o el moviment per anar més enllà del relat i fer-nos entrar en els patiments, flaqueses i desigs dels racons de cada ànima.

Si fa més de cinquanta anys Peter Brook ja va explicar que l’acte teatral en té prou amb un espai buit, algú que s’hi mogui i algú altre que miri, la sobrietat extrema de l’espectacle de Miró, Albertí i Arquillué no només dona la raó al vell axioma del mestre anglès, sinó que es pot dir que l’engrandeix perquè omple teatres d’un públic afortunat d’haver-lo pogut gaudir.