Exquisida malícia

És cosa sabuda de fa temps que la programació de La Sala d’Argentona acostuma a brindar propostes interessants que no es poden veure al Monumental. Ha tornat a passar. Aquest cop amb ‘Història d’un senglar...’, una producció d’èxit estrenada en català al festival Temporada Alta el desembre de 2020.

Trajectòria de mèrit 

L’origen de l’espectacle és el text titulat ‘Algo de Ricardo’ que va pujar a l’escenari per primer cop a Montevideo l’any 2014. És obra de Gabriel Calderón, actor, director, professor d’arts escèniques i dramaturg uruguaià que ha escrit més d’una vintena de títols, traduïts i representats a molts països i que compta amb una trajectòria reconeguda per un bon nombre de nominacions i premis importants.

Com en d’altres de les seves peces, a ‘Història d’un senglar...’ Calderón disposa la trama amb una agudesa i una desimboltura contundents. Hi presenta el cas d’un actor fart de fer de secundari en obres de pacotilla i amb companyies mediocres. Ell vol picar més alt i se li presenta l’ocasió de fer de protagonista en un muntatge de ‘La tragèdia del rei Ricard III’ de Shakespeare. Obcecat en aconseguir amb aquest paper la celebritat que mai ha pogut tenir, entrarà en un procés de mimesi amb la figura de Ricard, duc de Gloucester, aquell que el gran clàssic caracteritza com la maldat personificada, capaç de totes les baixeses i que arriba a coronar-se rei d’Anglaterra després de trair la família i d’assassinar tothom que se li posa pel mig, sense cap mena de remordiment.

Paral·lelismes

S’esdevé així una recreació interpretativa en què un formidable Joan Carreras monologa durant una hora llarga, entrant i sortint dels personatges del monarca anglès i de l’actor que vol representar-lo per guanyar la fama que es creu merèixer. És en aquest joc ple d’ironia i amanit amb notes d’autoficció que Carreras es desdoblarà, a més, en tres personatges femenins cabdals –la vella reina Margaret, Lady Anne, vídua del príncep de Gal·les, i la duquessa de York, mare de Ricard–  per aportar rèpliques textuals i donar entenent a l’espectador el desenvolupament sintètic del drama de Shakespeare. En paral·lel, en el rol de l’actor ple de fums, ressentit i malcarat, es dedicarà a pontificar en clau contemporània sobre el teatre i la seva gent per dir fàstics de tothom. Fins i tot deixarà anar invectives al públic. És algú que s’esplaia en la malícia i no troba res bé: sembla necessitar antagonistes per satisfer els seus neguits i saber que existeix. Com Ricard. I com ell també acaba espifiant-la.  

El text de Gabriel Calderón guanya significació amb Joan Carreras posant-hi veu, aire i gest. És clar. El seu treball, exquisit tota l’estona, té el to d’una confidència permanent amb els espectadors per il·lustrar amb perspicàcia com les ànsies de poder motiven el pitjor de la condició humana. No és estrany, doncs, que per això hagi estat distingit amb dos grans premis amb la menció de millor actor: un Butaca i un Max.

En la versió actual l’espectacle ha estat dirigit pel mateix Calderón. Té a més la sort de disposar d’una escenografia creada per la mataronina Laura Clos «Closca», que evoca oportunament una tramoia teatral i li afegeix sentit, qualitats que la van fer finalista d’un altre premi Max com a millor disseny d’espai escènic.