Disputa divina, desfigurada

Una producció participada pel Ministeri de Cultura ha estat la cloenda de la programació de tardor del Monumental, amb el bon criteri de captar sectors de públic no habitual per al teatre del capdamunt de la Riera.

Es tracta de ‘Paraíso perdido’. Estrenada a finals de juliol al Teatre Grec de Barcelona i havent fet estada posterior al Teatre Romea, actualment està de gira i pel maig arribarà al Teatro María Guerrero de Madrid que és la seu del Centro Dramático Nacional que l’ha cofinançat.

Text influent

L’obra es basa en l’adaptació feta per la dramaturga catalana Helena Tornero, que ha dirigit Andrés Lima, del poema èpic del mateix títol de John Milton (1608-1674),  figura insigne de la seva època i amb gran influència en la literatura anglesa posterior.

El text de Milton explica la insurrecció fracassada dels àngels revoltats contra l’autoritat divina, amb la seva caiguda als inferns, i les conseqüències que l’acció de venjança de Satanàs, el príncep dels dimonis, tindrà sobre l’espècie humana amb l’expulsió del paradís terrenal.

Resultat enterbolit

El muntatge de ‘Paraíso perdido’ vist al Monumental parteix, per tant, d’un text rellevant i compta amb el guiatge d’un director reconegut, intèrprets notables en el repartiment i una producció que no escatima ni en una escenografia obscura semblant a un amuntegament de carbó, ni en el disseny sonor i de llums, ni en un profús suport videogràfic. Tot i més per aconseguir una proposta teatral reeixida. Però no és el cas.  

I no ho és principalment per una dramatúrgia inconnexa que no arriba a fermar l’evolució de l’acció dramàtica. Així, el rerefons tràgic que l’hauria de fer congruent s’enterboleix i no es pot evitar la impressió d’un encadenament de quadres de qualitat discordant.

Alts i baixos

Certament també hi ha en la funció moments ben aconseguits. Com els instants menys estrafets però d’alta tensió dialèctica entre Pere Arquillué i Cristina Plazas en els seus papers protagonistes com a divinitat i com a maligne, quan componen una disputa amb subratllats de cinisme i de dolor. O el cant aportat per Laura Font i Elena Tarrats en les al·legories de la culpa i de la mort. O també, en certa manera, la digressió sobre els que es dediquen a l’ofici del teatre: comediants associats a la funció diabòlica d’aparentar ésser un altre.

A l’extrem oposat hi ha Rubén de Eguía i Lucía Juárez en la infeliç comesa dels personatges d’Adam i Eva, els suposats pares de la humanitat foragitats de l’Edèn. Primer són com simis peluts que fan el que poden sobre l’escenari i després passen a ser un senyor i una senyora que han de continuar bellugant-s’hi tota l’estona en pilotes, per apuntar no massa més d’unes quantes rèpliques i per proferir, ella, una proclama extemporània contra les injustícies seculars infringides a les dones. Tot posat amb calçador.