Desfer-se de la pena del món

Altre cop molt bona entrada al Monumental, que en la tercera cita de la programació actual ha portat ‘La plaça del Diamant’, el muntatge dirigit per Carlota Subirós a partir d’una adaptació feta amb Ferran Dordal de la novel·la emblemàtica de Mercè Rodoreda. 

Aquesta producció es va estrenar pel juliol al Teatre Grec, a l’aire lliure, dintre del festival d’estiu de Barcelona i al setembre va inaugurar la temporada del Teatre Nacional de Catalunya. Després de l’acollida favorable obtinguda en una trentena de funcions, des de fa unes quantes setmanes està de gira per diversos territoris de parla catalana.

Referències prèvies

No és la primera vegada que aquest text extraordinari que Mercè Rodoreda va escriure l’any 1960 al seu exili de Ginebra és objecte de tractament dramàtic, sigui al cinema, la televisió o damunt els escenaris. Així, un seguit d’actrius remarcables han posat carn i ossos a la seva protagonista. Però principalment, des que l’any 1982 Francesc Betriu en va fer una pel·lícula i dos anys després una sèrie televisiva, ha estat la imatge de Sílvia Munt la que ha quedat fixada en l’imaginari col·lectiu al sobrenom de Natàlia: Colometa

Austeritat radical, desplegament coral     

Ara, la versió que ha muntat Carlota Subirós vol defugir qualsevol arquetipus. També evita superposar al relat de Rodoreda cap artifici interpretatiu o cap enfarfegament escènic. Simplement concerta la presència de deu actrius per dotar d’alè la noia del barri de Gràcia i el seu monòleg íntim. Rellevant-se, una rere l’altra van desgranant la narració de la seva trajectòria vital, de la seva memòria i de la seva consciència. En primera persona. Nítidament. Són Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Tai Fati, Alba Florejachs, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya i Maria Ribera. L’empelt de totes elles, amb la seva pluralitat generacional, de registres i de tipus, aconsegueix compondre un retaule que transcendeix la circumstància concreta contada a cada moment, per resignificar la realitat interior i exterior de Natàlia. Una quotidianitat de dolor, privacions i submissió que perdura en el temps per la seva condició de dona, de classe humil i amb vincles republicans.

A més, aquesta opció coral, que connota una mirada contemporània, té també una potència estètica remarcable. A l’ambient sonor creat per les acotacions musicals de la compositora Clara Aguilar que ella mateixa executa directament en escena –i que la converteixen en l’onzena Natàlia– s’hi sumen una il·luminació i uns moviments ben acurats. La nuesa de l’espai delimitat únicament per un sòl i tres paraments totalment blancs, però atapeït d’una amalgama d’atuells tan heterogènia que adquireix un aire alhora casolà, oníric i simbòlic, també intensifica la mateixa sensació qualitativa.   

Només anar dient  

Pot ser que l’exercici que ha volgut fer la directora, prescindint d’arreus teatrals convencionals i apostant-ho tot durant dues hores a enunciar estrictament el que la novel·la diu en veu de la protagonista, acabi sent un xic ardu per a l’espectador, però la contraprestació obtinguda és substancial. Perquè provoca que emergeixi de ple la força narrativa i poètica del text, talment com Mercè Rodoreda arborava el seu univers literari: donant relleu a cada paraula i col·locant-la en el lloc adequat.                                                                                         

En coherència amb la mirada adoptada, l’espectacle acaba recalcant la resolució de Natàlia per desfer-se de tota la pena del món, deixar enrere l’al·lusió de Colometa, reconquerir la seva plenitud i proferir el “crit d’infern” amb què segella el seu coratge. A la plaça del Diamant, justament.