Acabar i perdre

La tercera cita de la temporada al Monumental va aportar una altra proposta interessant i, tanmateix, ben diferent de les anteriors. Va ser el torn de ‘Final de partida’, de Samuel Beckett (1906-1989), una aposta atrevida per les dificultats de recepció que pot tenir per a l’espectador, però també idònia com a oportunitat de donar a conèixer un dels autors més emblemàtics de la renovació fonamental que en el camp del teatre van acomplir les avantguardes europees a mitjan segle XX.

Escriptor singular

Nascut en una família protestant d’un suburbi de Dublín, Beckett fou novel·lista, poeta, crític d’art i traductor. La seva irrupció en el món del teatre –com a autor i després també dirigint per a l’escena, la ràdio i la televisió– va ser tardana i no es va iniciar fins als anys quaranta. La seva figura és la d’un escriptor singular: essent un irlandès que viu a París des de 1937, crea les seves obres tant en anglès com en francès i es tradueix ell mateix a l’altra llengua. Com a dramaturg se l’inclou entre els representants de l’anomenat teatre de l’absurd que va impregnar l’atmosfera escènica parisenca de la postguerra i de la guerra freda, aquells que van trastornar radicalment el teatre convencional de l’època, tant per la forma com per la seva figuració del món a través d’una mirada aspra, fatídica i càustica. L’any 1969 va ser distingit amb el Premi Nobel de Literatura.

Sense convencions

D’entre la seva producció, ‘Final de partida’ és per a Beckett un dels textos preferits i alguns estudiosos n’assenyalen la influència sobre autors posteriors que són determinants en l’evolució de la dramatúrgia europea contemporània. La peça es va publicar el 1957 i s’estrenà en francès al Royal Court Theatre de Londres, però ell hi treballava des d’anys abans i en va arribar a fer dues versions prèvies a la definitiva. 

Lluny de qualsevol convenció teatral, pràcticament sense acció, ni argument, ni desenvolupament dramàtic, l’obra mostra un habitacle enxubat i sinistre on s’estan quatre personatges extravagants que sembla que desvariegin i que podrien ser ben bé els últims del gènere humà. Un és Hamm, el pare paralític, cec i despòtic, i un altre Clov, el seu fill adoptiu convertit en lacai, que pot caminar però no asseure’s. Entre ells figura que s’esdevé la partida a què al·ludeix el títol, una confrontació tràgica que els aboca a l’odi i a la dependència mútua, condemnats a esperar la mort. Cadascun omple la seva buidor existencial fent patir a l’altre. Al costat de la picabaralla apareixen de tant en tant Nell i Nagg, els progenitors de Hamm, dos vells tolits que no tenen cames i malviuen entaforats en cubells de la brossa. Tots quatre componen una estampa de decadència física i de pensament. I en aquesta visió de la degradació de la condició humana el llenguatge perd la seva funció de comunicació. El que es diuen entre ells, sovint repetitiu, mecànic i ple de pauses, arriba amb prou feines a contrarestar la vacuïtat del silenci pressentit. És un parlar agònic que anticipa un final que triga, però que és ineluctable.

Reconeixement i retorn

El ‘Final de partida’ que s’ha presentat al Monumental es va poder veure el desembre passat al festival Temporada Alta i a partir del 9 de març farà temporada al Teatre Romea, que l’ha produït. Es basa en una nova traducció al català que n’ha fet Sergi Belbel, que també n’és el director. El protagonisme el comparteixen Jordi Boixaderas –Clov–  i el mataroní Jordi Bosch –Hamm– , acompanyats en els papers dels dos vells per Jordi Banacolocha i Margarida Minguillon.

El muntatge té el precedent de la versió que l’estiu de l’any 2005 es va estrenar a Reus i es va poder veure molt pocs dies al Teatre Grec, dirigit per l’enyorada Rosa Novell i amb els mateixos dos protagonistes. Per això constitueix ara un homenatge a ella i, també, el retorn de Boixaderas després de més de cinc anys allunyat dels teatres. Aquest doble caràcter de reconeixement i de retrobada juga a favor del difícil exercici que sempre suposa portar a escena l’obra. Perquè s’ha de dir que el Clov i el Hamm que fan els dos Jordis completen una interpretació més que notable. El sarcasme tràgic que Beckett li donà, que amalgama horror i humor amb feixos de paraules, referències i al·lusions múltiples, compon una partitura textual i teatral travada a més pel munt d’acotacions amb què va voler armar-la. I té molt de mèrit la manera com ells saben desentrellar-la bé: des que comença dient que s’acaba, fins a l’última rèplica que corrobora que s’acaba perdent.