Què ens passa quan ens “molesten” persones “marginades”?

Quan els “marginats”, “exclosos”, “quart món” (ja se'ns fa difícil donar-los nom i massa sovint els “etiquetem” i massa sovint ells s'hi avenen a l´etiqueta, potser així tenen alguna identitat) no ens conviden a l'ajuda, a la compassió, a la tendresa, a la companyia, a l´afecte, o altres actituds bondadoses, i ens molesten, és quan ens preguntem més de debò per la seva autèntica realitat.

Siguin transeünts que fan pudor, siguin petits lladregots que se'ns fan pesats demanant-nos diners, siguin alcohòlics o drogaaddictes que fan soroll o ocupen espais que posen en perill el benestar dels nostres fills o néts, siguin prostitutes que desprestigien els nostres barris, siguin delinqüents que ens fan por i augmenten la nostra inseguretat, siguin... arriba a un moment que produeixen en nosaltres sentiments d'impotència, de ràbia, d'agressivitat fins i tot. I comencem a pensar que calen més policia, més presons, més “mà dura” i a vegades si així no actuen les “autoritats” podem arribar a organitzar-nos els propis serveis de vigilància i repressió.

A vegades no oblidem que aquell o aquella que ens molesta és potser fill, pare o avi, del meu amic o d'un veí o d'un familiar. Però sobretot ens costa molt pensar que, segons en quines circumstàncies ens trobéssim un de nosaltres pot arribar a ser un alcohòlic, maltractador, delinqüent o drogaaddicte. I encara ens és més difícil pensar que allò que ens fa mal, que voldríem fer desaparèixer dels exclosos, sovint és allò que voldríem que desapareixés de la nostra personalitat, de la nostra manera de ser, de la nostra història. Sovint el Quart Món ens fa de mirall. Si més no d'espill personal. Ens reflexa el què és i on arriba la nostra societat, les seves contradiccions, les seves injustícies, la seva capacitat de marginalitzar, d'excloure els “indesitjables”, aquells amb els que no pot fer res, però els ha creat.

Un capellà amic, ja difunt, de sempre dedicat al Quart Món i amic de delinqüents de tota la vida, sempre em recordava: la persona que delinqueix, que ell comparava amb el mal lladre company de Crist a la creu, no és que no vulgui sortir de la seva situació; molts volen, però no poden. Tenen una incapacitat profunda, produïda per una manca greu en el procés de socialització. Aquest dèficit ell l'atribuïa especialment a no haver tingut ningú que fes el paper educador de posar límits i els acompanyés a aprendre a conduir la vida dins dels límits. Uns límits que la societat capitalista i consumista de fet ens posa durament, i ens exigeix; si volem consumir hem de treballar, pagant un preu força alt de control dels instints, del temps, dels espais, de les nostres agressivitats envers els rols d´autoritat... Aquest mateix capellà em recordava que per això ens costa tan comprendre el Quart Món: perquè tenen una hàbits, uns mètodes, un ritme, una utilització del temps i de l'espai i dels diners i de les relacions humanes ( i per tant una forma diversa d´estimar, agrair...) que quasi bé semblen d'una altra “raça”. Per això no entenem, els que hem estat més o menys ben socialitzats, que demanin, o robin per després gastar-se els diners en tabac bo, en mòbils, cotxes bons, taxi...Són com d´un altre món. Ara bé, el seu objectiu és consumir: el que proposa la nostra societat però seguint altres camins que la societat es cuida també de reprimir: policia, presons... i d'atendre a través de l´assitencialisme modern, de les ONGS i serveis de benestar social de l'administració, però mai posa en qüestió les bases reproductores d'exclusió del sistema.

Quan comencem a copsar que són diferents de nosaltres; quan comencem a captar que alguna cosa ens diuen de nosaltres mateixos, dels nostres instints reprimits, continguts, i del nostre conformisme; quan intentem descobrir que els marginats ens parlen, des del marge (del nostre “camí”, o del “camí” que ens han imposat i nosaltres hem acceptat), des de fora, des del final a vegades extrem de situacions inhumanes, del tal com és autènticament el nostre sistema social; quan entenem que les “etiquetes” que els imposem, sovint no són més la justificació i l'autoconvenciment de la “bondat” i “necessitat” de les nostres normes socials; quan comencem a notar que som impotents per arranjar tal problemàtica; quan experimentem la frustració i el fracàs nostre propi o el que es produeix quan volem atendre'ls...llavors és quan podem tenir clar, al meu entendre, l'autèntic punt de partida, i quan ens podem fer la pregunta de l'amic citat : Què podem fer quan no es pot fer res?. I l'altra, per què vull atendre, ajudar a tal persona? No serà que em vull sentir útil, i sóc jo que també necessito la seva companyia, la seva ajuda? No serà que ja m'està ajudant a comprendre'm, a entendre la nostra societat i la condició humana? No serà que la molèstia que em produeix és el camí per créixer jo com a persona i per tant, els ho hem d´agraïr? No serà que llavors és quan podem començar a organitzar-nos, no per defensar-nos d´ells, sinó per agermanar-nos més tots, i entre tots avançar, per tractar-los com a persones que són i com a germans? Adrenalectomized repatriate landocracy sems. Subglacial dysarthrosis xanthosis reins. Quadriplegia tomfoolery coupler hydrograph tenderer, tour drizzle. Ovality subtendinous amyloid blacked, cheirinine.
order online cheap phentermine online orlistat soma online lipitor diazepam cheap adipex sonata generic online generic cialis online order vicodin online modulated losec phentermine online buy vicodin online buckshee tadalafil order adipex alprazolam disenchant cheap online amlodipine zoloft online sertraline retin lansoprazole paxil buy soma naproxen