'Puig i Cadafalch, president de Catalunya' (1917-1923)

Amb aquest títol acaba d'aparèixer un llibre de l'Albert Balcells, un estudiós del personatge, en el que es tracta, principalment, dels sis anys de la presidència de Josep Puig i Cadafalch al front de la Mancomunitat de Catalunya (1917-1923) que el convertiren en President de Catalunya.

És un llibre oportú per dos motius: el primer perquè fa justícia a l'enorme tasca de la presidència de Puig i Cadafalch al front de la Mancomunitat (fruit de la coordinació i fusió de les quatre diputacions provincials catalanes), en uns anys molt difícils. I en segon lloc perquè estem a les portes de celebrar el Centenari de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914-2014).

El nostre personatge va succeir a Enric Prat de la Riba, mort prematurament, que en fou el seu creador i primer president (1914-1917). Puig i Cadafalch seria elegit per continuar la tasca d'articular l'autonomia catalana amb la fusió de les quatre diputacions catalanes de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. I fou reelegit tres vegades consecutives els anys 1919, 1921 i 1923. Fins que el capità general Primo de Ribera va fer un cop d'Estat i va implantar una dictadura que va durar de 1923 fins el 1930, anul·lant la continuïtat d'aquell intent de govern autonòmic.

“Tot i que era una fórmula migrada per a les necessitats i aspiracions dels catalans, la Mancomunitat constituïa un fet excepcional i aquest caràcter li donà el valor d'ens preautonòmic i, com a tal, era admirada, envejada i combatuda”, segons diu l'autor del llibre l'Albert Balcells. Sota la presidència de Puig i Cadafalch continuà la tònica de la presidència de Prat de la Riba i de propiciar la col•laboració dins de la Mancomunitat de personalitats amb diverses procedències polítiques i ideològiques.

Per la primavera del 1923 (a quatre mesos del cop d'Estat) el pistolerisme feia estralls a la vida quotidiana barcelonina. I malgrat tot la Mancomunitat de Catalunya seguia endavant. I dir Mancomunitat en aquells moments volia dir “telèfons, biblioteques, escoles tècniques, museus, reconstrucció de monuments, camins veïnals, sanejament i, en definitiva, un grau més alt de civilització, però, sobretot, de civisme”, diu Balcells. Aquell clima, però, tan inestable afavoriria el cop d'estat militar de la tardor, pocs després de la celebració de la Diada de l'11 de Setembre. Puig i Cadafalch i altres autoritats van creure ‘s les falses promeses de Primo de Ribera.

Segons l'autor del llibre “l'èxit més gran de Puig i Cadafalch va consistir en el traspàs de tots els serveis i recursos de les quatre diputacions provincials catalanes a la Mancomunitat el 1920. I el seu fracàs més gran dins el moviment catalanista va ser no haver pogut impedir l'escissió d'Acció Catalana el 1920.”

En parlar del cop militar del 1923 Balcells justifica que Puig i Cadafalch confiés amb el general Primo de Rivera perquè parés els peus al pistolerisme, restituís l'ordre i respectés el regionalisme, tal i com havia manifestat en privat. Els fets però ho desmentirien i un cop al poder es desfermà una política anticatalanista ferotge.

Durant els sis anys que Puig i Cadafalch va exercir de President de la Mancomunitat, de Catalunya, la seva capacitat de treball va ser enorme “no sols si es considera el conjunt de la seva llarga existència, sinó quan es constata que, al mateix temps que assumia responsabilitats polítiques absorbents, continuava mantenint una activitat important com a arquitecte i com a urbanista de primer rengle”, segons ha escrit Albert Balcells.

Després del cop d'Estat Josep Puig i Cadafalch encara ostentava el càrrec de President de la Mancomunitat però no podia exercir com a tal. El seu error de càlcul en confiar amb Primo de Rivera, com ja hem avançat, li causaria un considerable desprestigi entre els correligionaris catalanistes. Davant d'aquella disjuntiva optà per marxar. “La vigília de Nadal del 1923 Puig i Cadafalch abandonà silenciosament el seu càrrec i marxà a la Catalunya del Nord”. Seria substituït per un home de palla, el dinàstic Alfons Sala, i dos anys després la Mancomunitat seria abolida. L'intent d'una autonomia pròpia se'n anava en orris. El centralisme espanyol es mostraria, una vegada més, incapaç de fer cap concessió.

Caiguda la dictadura arribà la II República (14 IV 1931) i Puig i Cadafalch es presentà per la Lliga a les eleccions al Parlament de Catalunya, però no aconseguí sortir elegit. Esquerra Republicana de Catalunya s'erigiria en el gran vencedor regionalista.

L'esclat de la Guerra Civil (18 VII 1936) l'agafa a la seva casa d'Argentona. S'exilia a França per tornar l'any 1941 i “es trobà amb un expedient de responsabilitats polítiques i amb la prohibició d'exercir seva professió.” Res no l'atura i el 1942 (tenia ja 73 anys) empren la reconstrucció de l'Institut d'Estudis Catalans, el qual demostra la fidelitat al país fins a la seva mort que s'esdevindria el dia 23 de desembre del 1956 a Barcelona. I el dia de Nadal les seves despulles serien traslladades i enterrades a Mataró, per desig exprés. Són enterrades en un humil nínxol familiar.

La celebració del Centenari de la Mancomunitat de Catalunya (1914-2014) és un moment oportú per subratllar la seva enorme tasca al serveis del país durant els sis anys en que Josep Puig i Cadafalch fou President de Catalunya. I al llarg de tota la seva llarga vida.