Primavera per la Pau celebra 20 anys amb un exitós recital

Amb un Foment Mataroní ple fins a la bandera, la popular coral maresmenca va saber demostrar que amb els anys arriba la maduresa, i amb ella, la qualitat musical. Com feia 20 anys, la Coral tornava al mateix espai on va actuar per primer cop, la sala de cinema del Foment mataroní, i repetia el que va ser el seu primer repertori, la cantata Santa Maria de Iquique

Una combinació musical ben trobada
Va ser un concert encertat, rodó, que va combinar moments emotius i nostàlgics pels vint anys de trajectòria d'una iniciativa musical que va nèixer l'onze d'octubre del 1983. El recital es va dividir en dues parts; en la primera es van interpretar música d'arrel llatinoamericana, com ara peces musicals tradicionals de Xile o cançons com "El arado" o "Plegaria a un labrador" de Víctor Jara. Així mateix, Esperamza Párraga, companya del desaparegut índio Juan -poeta exiliat xilè que va col·laborar amb la coral durant els últims 19 anys- va llegir uns poemes en record de Juan i tots aquells que havien col·laborat amb la coral i ja no hi eren. La primera part es va cloure amb unes quantes cançons cantades pel centenar de cantaires de la coral, aquelles que des de fa tants anys han fet de Primavera per la Pau un cant sense complexos a la pau i a la justícia; "Diguem no", "Prec de Pau" o les ovacionades Blowing in the wind de Dylan o Viatge a Ítaca de Llach.
A la segona part es va interpretar la cantata Santa Maria de Iquique, que narra la repressió del moviment obrer del nordoest de xile el 1907 per part de la dictadura militar que regia el país americà. Párraga va col·laborar a les lectures dels interludis, enmig d'una creixent emoció ambiental que va arribar al seu zènit quan després dels 50 minuts de cantata van pujar a l'escenari dues antigues exiliades argentines que 20 anys enrera ja havien estat al Foment. Una d'elles, visiblement emocionada, va dir que l'acte no l'oblidaria mai: "és bonic veure com després de tants anys encara hi ha gent disposada a solidaritzar-se amb tots aquells que ho passen malament, i a plantar cara a les injustícies que assolen aquest món", va dir.
Per acabar el recital, el president de la coral al llarg d'aquestes dues dècades, Angel Puig, va convidar a tots els membres que havien cantat durant tota la història de la coral a pujar a l'escenari i cantar de forma col·lectiva la mítica "Canço sense nom" de Lluís Llach. En un ambient de total complicitat entre públic i músics, tot el teatre va acabar cantant la cançó. Davant un auditori dempeus, Puig va dir emocionat que "la coral existirà i cantarà sempre que calgui, per intentar fer un món una mica millor".