Capgròs
Hem esgotat fins a l’últim moment possible per arribar a un acord en matèria de pensions. Altres temes, com la Negociació Col·lectiva, les polítiques d'ocupació, de protecció als desocupats, o de correcció d'aspectes nocius de la Reforma Laboral, que abarateixen o faciliten l'acomiadament, tenen un marge més ampli de negociació. Però, en el cas de les pensions, el Govern es va posar ell solet la soga al coll anunciant que, amb acord o sense acord, hauria reforma de les pensions el 28 de gener, dia en què aprovarien un projecte de llei en el Consell de Ministres. I tothom sabem quina mena de reforma era la prevista.
Al marge de l’explicació tècnica de l’acord, impensable fa uns mesos, cal contextualitzar l’escenari on s’ha produït. Un escenari influenciat per tres elements fonamentals: la crisi, la pitjor segurament de la història, que ha provocat la pressió dels mercats obligant als governs a prendre mesures i retallades; la Vaga General del 29S, on varem demostrar la nostra capacitat de mobilització i que el sindicalisme confederal no està mort ni, molt menys, i, per altre banda, la feble quasi raquítica salut política del PSOE.
Aquest condicionants han fet veure al govern la necessitat d’acordar i no imposar la reforma de les pensions, i ens ha permès al sindicat reduir els danys que la proposta inicial que el Govern de Zapatero tenia. L’estratègia de CCOO, vinculant Govern i CEOE a la negociació per obrir altres fronts i acotar-los, ha estat decisiva. Que a la reforma de la Negociació Colectiva ja no es parli de la ultra-activitat dels convenis col·lectius i no es qüestioni la negociació sectorial, es un pas cabdal pels interessos dels treballadors i les treballadores.
No estem davant la primera reforma de pensions. El Pacte de Toledo i les successives reformes, fins a tres, han contribuït a mantenir l'estabilitat, la suficiència i l'equitat del sistema públic de pensions de la Seguretat Social. El Govern havia fet saltar pels aires el Pacto de Toledo, però els suports dels nacionalistes neoliberals al Congrés l’hi han permès treure el cap.
Ara era el moment de fer un pas important. El moment de restablir el consens i l'acord polític i social sobre el futur de les pensions. No podíem permetre que aquest caigués en mans només del Parlament i dels Pressupostos Generals de l’Estat. Seria una irresponsabilitat històrica haver-nos quedat de braços creuats esperant esdeveniments o convocant més mobilitzacions que no ens garantirien la rectificació d’un govern suïcida i sense més rumb que el marcat per Brussel·les.
Aquest és un acord que, ampliant l'edat de jubilació als 67 anys, permet un tracte diferenciat per als treballadors amenaçats per la crisi, facilitant la seva jubilació anticipada. I per a les dones que han perdut períodes de cotització per atendre els fills. I per als joves que cada vegada tenen processos formatius més llargs i retarden la seva incorporació a l'ocupació. I per a les professions amb condicions més penoses de treball I per als qui es volen jubilar abans, o després, dels 67 anys. Un acord dur, és cert. Però des de CCOO tenim clar que el NO acord hagués estat molt pitjor.
Des de 1994, els informes del FMI i del BCE entre d’altres organismes venen recomanant als Estats de la UE la progressiva eliminació dels sistemes públics de pensions convertint-los en mixtes, capital públic mínim, més capital privat fruit de l’estalvi personal. Aquest és l’escenari en què CCOO ens hem mogut des de llavors; però encara avui podem dir que el sistema públic de pensions es mantindrà molts anys més, fruit d’aquest acord.
Altra tema són els condicionants per arribar a la pensió al 100% i el període de càlcul. Evidentment, faran falta 3 anys i mig més per jubilar-se als 65 anys amb el 100%; però es manté la jubilació als 65. El problema no són els 3,5 anys més necessaris; el problema és que sinó trenquem la dinàmica d’atur i destrucció d’ocupació del nostre país ningú podrà jubilar-se en el futur, independentment del model.
Respecte al període de càlcul era evident que tard o d’hora hauríem d’anar assimilant-nos al nostre entorn. Avançar, progressivament, cap els 25 anys té pros i contres.
Segurament, aquelles persones que tinguin carreres professionals molt llargues, que cada són dia menys, tindran un petit retall en la seva pensió final, és cert. Però, per contra, aquelles que fruit de la crisi es vegin aturades uns anys abans dels 65 sortiran beneficiats, ja que no se’ls penalitzarà tant el fet dels últims anys cotitzats. En definitiva una qüestió tècnica que, com tot a la vida, afectarà a uns en positiu i a d’altres en negatiu.
El més important per CCOO i, per això hem arribat a aquest acord, és allunyar la inseguretat sobre el futur del sistema i consolidar més pensions públiques estables i sense riscos de sostenibilitat futura. Aquest ha de ser l’objectiu en aquesta matèria d’un sindicat de classe com CCOO , no altre.
Ara ens toca seguir lluitant, tirar endavant la ILP contra la Reforma Laboral i continuar treballant per assolir acords que millorin les condicions sociolaborals dels treballadors i treballadores del nostre país.
Comentaris