Poveda convenç al Cruïlla posant tot el seu flamenc al servei de la poesia

De la unió del flamenc i la poesia només en pot sorgir una cosa: sentiment. I més si el flamenc el posa una veu tan poderosa com la de Miguel Poveda i els versos poetes tan importants de la literatura catalana com Verdaguer, Martí i Pol o Gabriel Ferrater. Poveda va fer aixecar en aplaudiments el públic del Monumental amb la presentació a la ciutat del seu darrer disc Desglaç, amb què el jove va deixar clar que ja és un dels grans del flamenc.

El badaloní va arrencar la primera actuació important del Cruïlla de Cultures a contrallum, sobre un escenari a les fosques i inundant el teatre amb la seva veu, sola, nua. Després del martinete, Poveda va continuar abordant el cante clàssic, amb Juan Gómez Chicuelo a la guitarra. Amb les cantiñas, la soleá i les coplerías el jove va fer una inspiradora mirada als vells mestres.

Però va ser en tots i cadascun dels temes de Desglaç quan el cantaor va merèixer els aplaudiments més contundents. Enèrgic i tendre, rotund i càlid, l'artista va saber dibuixar tots els tornassols dels poemes i transmetre'n el seu contingut. I no ho va fer sol. Gustavo Llull i el seu piano en van ser còmplices en poemes com, Ara, de Josep Piera, que va treure tota la sensibilitat de la veu Poveda. Chicuelo a la guitarra, Marcelo Mercadante al bandonió, Andrés Serafini al contrabaix i Ramón Ángel a la percussió completaven el conjunt.

Del tango al flamenc, i passant pel jazz, Poveda va convèncer un públic que, si bé no va destacar pel seu nombre –omplia mitja platea-, sí que es va mostrar implicat i satisfet. I així ho va mostrar en l'ovació final, just quan l'artista, rodejat de prop pels música i amb el contrabaix com a únic suport, cantava en la foscor les paraules de Narcís Comadira: “Tenim la boca seca”.