Ibán Martínez Cárceles

Ibán Martínez Cárceles

Doctor en Musicologia i Art per la UAB

Polititzar l'educació local

Bourdieu i Passeron (1977), després d'estudiar en profunditat el sistema educatiu francès van arribar a l'horitzó del fet que les identitats que es produïen en les escoles impedia un canvi social, ja que aquests espais tenen com a funció la reproducció de l'ordre social. En aquest sentit s'ha escrit molt sobre com els dissenys educatius i els continguts han consolidat aquesta inèrcia, però no hi ha tants relats que observin com altres institucions dintre de la comunitat escolar, més enllà de l'escola, interactuen en aquest sentit en l'àmbit local. Així doncs, en moltes ocasions hem pogut observar com des de les ingerències o les absències dels ajuntaments s'ha volgut reproduir els elements identitaris dels agents que exerceixen el poder des d'un àmbit local. Aquesta disposició per reproduir el que alguns han definit com les dinàmiques característiques d'un poble -allò que Bourdieu anomena habitus-, no es produeix per un aprenentatge d'uns valors en si, a vegades es veu tot arrossegat per una lògica capitalista pel qual, una cosa tan incomptable com l'educació s'acaba reïficant en uns determinats productes educatius. Com a conseqüència es produeix "una colegilaidad competitiva", tal com estudia Jurjo Torres (2001) en Educación en tiempos de neoliberalismo.

Així doncs, molts directors de projectes educatius locals, amb el consentiment dels regidors, acaben implantant una visió posfordista, és a dir, es planteja que una persona se la dignifica des d'un consum d'un producte educatiu determinat. Aquest plantejament entre altres qüestion el que implica és que des de la governança local i les trames socials es categoritzi uns productes educatius com més “autèntics” que altres dintre d'allò que ha de ser el relat identitari del poble. Treballar en aquesta línia tant per acció com per inacció fa que els governs municipals siguin un dels actors principals per crear un "sentit comú" poc democràtic. Recordem que tal com ens explica en Clifford Geertz en Conocimiento local (1994), el "sentit comú" és un concepte que condensa un punt de vista subjectiu, sustentat per un col·lectiu, el qual funciona com un sistema cultural que es vol plantejar per dominar el relat hegemònic, sent una de les principals eines per fertilitzar una ideologia i presentar-la com "natural". És així com moltes vegades es fa una depuració per definir que és el més “normal”, per inventar el que significa "allò de tota la vida". No hem d'oblidar que tal com estudia Hawsban i Ranger en La invención de la tradición (1987) el discurs simbòlic que presenta el poder -sigui local o estatal-, té la pretensió de definir allò que és la identitat col·lectiva, en aquest procés es poden veure sempre accions amb una manipulació evident.

En l'àmbit local molts regidors d'educació i de cultura han mantingut aquesta dinàmica des de la negligència de qui desconeix les possibilitats del seu rol. Per tant, és necessari perquè l'escola pugui funcionar com a agent transformador -una cosa que ja és prou complexa tenim en compte el sistema educatiu en si-, els agents locals han d'estar a l'altura de les seves responsabilitats, ja que si des de la política local no s'és capaç de tenir un horitzó meridianament clar de quins són els factors als quals s'han d'enfrontar i quin és el recorregut de la seva acció, la política local no serà capaç de dinamitzar els projectes educatius locals des d'una actitud democràtica i plural. El mínim que hem de demanar a una governança local és identificar els processos de reïficació de l'educació i com aquests productes s'associen al relat identitari d'un poble. Sense aquesta visió fagociten qualsevol possibilitat de dignificar aquells que no són partícips dels relats hegemònics de les trames socials del poble, polititzar l'educació significa trencar amb la reproducció de dinàmiques pernicioses per la democratització dels diferents col·lectius i tenir la capacitat de fer una integració plural.

L'interès per controlar la selecció dels elements als quals s'atorga la idiosincràsia del poble és l'espai principal de batalla per aquells que vulguin donar un caràcter democràtic i plural als entorns més propers on es produeix la quotidianitat. En aquesta situació és molt il·lustratiu el cas d'Arenys de Munt, un municipi que arriba quasi als 9.000 habitants i amb dues escoles diferents. Una de les escoles és part del patrimoni arquitectònic i simbòlic del poble, situada al centre i una altra que va començar en 2003 situada en un lloc que es va urbanitzar amb l'expansió urbanística de les dècades del boom immobiliari. En aquest marc, en els últims anys s'hi han produït moltes tensions entre els dos projectes educatius, les quals s'han visibilitzat per la disputa de les concessions de les línies de P3. L'escola més antiga i del centre ha tingut tradicionalment més línies que la nova, però en els últims anys això s'ha subvertit. Aquest fet que en un ambient democràtic i plural es produiria amb total tranquil·litat, ha sigut font d'un conflicte entre veïns. La resistència a la pèrdua de control sobre els esdeveniments locals és típic de les cultures amb un esbiaixo autoritari com les nostres, però clar, en democràcia els agents de poder actuen de forma més subtil, amb una ocultació d'allò que no volen i fomentant una continuïtat dels elements seleccionats. En el cas d'Arenys de Munt és curiós com la regidora d'educació, des de les seves xarxes socials personal, solament es va promocionar l'escola més antiga i uns dies abans del termini de les preinscripcions va inventar les xifres de matriculació -cosa que èticament i normativament és reprovable-, tot allò probablement amb voluntat de fer un efecte crida subreptíciament -no es pot saber certament perquè la regidora es nega a fer declaracions-. Aquests incidents alguns ho podrien imputar a la falta de visió política per part de la regidoria, però a vegades, aquesta situació és per tot el contrari, per veure's cecs per la política. Resulta que el director de l'escola més antiga és regidor en una població veïna, i aquest, també resulta ser del mateix partit que la regidora que està exercint en Arenys de Munt. Això podria fer-nos caure ràpidament en observar traces de nepotisme, nosaltres no el creiem, però en una cultura on sigui efectiva una pluralitat, aquest tipus de conflictes d'interessos no demandaria de les creences. En tot cas, els dos factors més aberrant de tot l'assumpte són la reïficació de l'educació en un producte i com es fomenten uns trets identitaris obsolets per amunt d'una cultura democràtica i plural des dels governs locals.

¿Com s'ha plantejat "l'autenticitat" d'una de les escoles a l'hora de projectar-se com a producte? Tal com ens explica en Josep Martí (2000), l'antiguitat és un dels principals arguments quan es vol crear un producte com tradicional. És aquest un dels aspectes més interessant de la controvèrsia, no solament com un projecte educatiu es transforma en producte, sinó que es vol presentar com producte tradicional. Així, en les actes del consell educatiu del poble, des d'una de les escoles s'ha mantingut un relat per part de l'equip directiu de l'escola més antiga com natural, argumentant que la tasca educativa central del poble recau en ells -deixant entreveure que el significant d'educació en Arenys de Munt és la seva escola-, categoritzant l'altre centre com subordinat. Per altra banda, també ens resulta molt interessant com es planteja el producte educatiu de l'escola antiga des de la idea de renda de monopoli. Seguint les lliçons de David Harvey (2001) podem entendre que quan durant un temps extens, els actors socials comercialitzen un article únic i no reproduïble -això succeeix quan algun recurs o una ubicació és singular-, la llibertat per capitalitzar el sentit del seu producte és inqüestionable. Marx sosté que l'exemple més obvi per entendre com atúa la renda de monopoli en els productes culturals -com és l'educatiu- és la vinya que produeix un vi d'extraordinària qualitat que es pot vendre a preu de monopoli. En el cas dels productes educatius locals, aquest monopoli se sol lligar al sòl, ja que se li argumenta una "autenticitat". El problema sorgeix quan aquesta es trenca i un altre producte educatiu que fins ara havia sigut anomenat per com supletori es revela com una entitat ja arrelada al poble.

Des de les governances locals hem de combatre la presentació de l'educació com productes encara que sigui tendència de les escoles, sobretot en període de matriculació es projectin com tal. Això solament es podrà dinamitzar i combati si des de les regidories comprenen que estan per fer política, no són simples administratives. Si des de l'ajuntament té que crida l'atenció a la direcció d'un projecte educatiu perquè no tenen un pensament de poble en conjunt, s'hauria de poder fer. La negligència de moltes regidories educatives parteix del desconeixement de la profunditat de les seves funcions. Un projecte educatiu integrador i plural hauria de ser un dels eixos principals d'un poble i sense una anàlisi crític aquesta tasca serà impossible, no podem limitar-nos a transmetre les normatives d'uns serveis territorials o fer els tràmits que demanen des de les escoles, hem de fer política conscient per tal de transformar els espais que eduquin a les noves generacions.

Arxivat a:

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?

Amb la col·laboració de

Generalitat de Catalunya
Logo Capgròs
  • Capgròs Comunicació, SL
  • C/ Sant Benet,16-18 08302 Mataró (Barcelona)
  • Telf:93 790 45 46
  • info@capgroscomunicacio.com
  • redaccio@capgros.com
  • publicitat@capgros.com

Associat a l’àrea digital

Amic mitjans d'informació i comunicació

Web auditada per OJD Interactive